Com a casa...

Fa uns dies llegíem informacions i estadístiques sobre l’assistència domiciliària a les persones que la necessiten i que, en gran proporció, pertanyen al col·lectiu de la gent magna, eufemisme per substituir el de la tercera edat; en definitiva, padrins i padrines que s’estimen més romandre en el seu hàbitat habitual que en qualsevol lloc on l’atenció pugui ser més continuada i especialitzada. Aquesta determinació es manté, fins i tot, quan l’afectat o afectada no es pot valdre sense ajut per al més bàsic: vestir-se, rentar-se, menjar... Són els i les dependents, segons la qualificació oficial. Tot i que tinguin família compartint domicili, sovint els familiars estan sotmesos per necessitat a horaris laborals, o potser no tenen els coneixements, ni les forces, per fer-se càrrec de l’atenció que cal a la dependència. Segons la mateixa font, l’any passat van ser ateses a casa seva 316 persones a les quals els calia aquest ajut bàsic. Concretament van ser 98 homes i 218 dones. És coneguda l’estadística sobre esperança de vida, aquí una de les més llargues del món segons diverses fonts internacionals, tot i que amb diferències entre sexes, encara més accentuada en el còmput d’Andorra Difusió sobre l’edat mitjana a la qual arriba la defunció: vuitanta anys en la població masculina i vuitanta-set en la femenina. D’altra banda, és conegut que les padrines, en viure més, no viuen aquests anys suplementaris millor des del punt de vista de la salut general, la qual cosa potser acaba d’explicar la gran diferència entre col·lectius de dependents d’un i altre gènere. Una altra dada oferta en la mateixa comunicació és l’edat majoritària de les persones que requereixen aquesta atenció de manera inexcusable, perquè viuen soles: tenen entre 85 i 89 anys. No sembla gens sobrer l’anunci per part de l’administració central –que va assumir aquesta competència abans dels comuns– segons el qual es farà una enquesta per saber la magnitud real, l’inventari de quants i quantes més grans de 80 anys s’han quedat sense cap companyia humana a casa. A totes i cadascuna de les parròquies. Els estudis demogràfics d’arreu de l’anomenat “primer món” mostren que cada vegada són més els habitatges amb un sol/a ocupant permanent. Amb l’edat avançada, potser més d’hora que tard li caldrà un suport per mantenir-se em condicions mínimament dignes i, en tot cas, els mecanismes de control de consciència o petició d’auxili que ja existeixen, com alguns que ofereix aquí la Creu Roja. Una lletra de les més antigues, però menys conegudes i repetides del repertori de Raimon deia:“La teva mare brodaen el carrer de l’om;la teva mare broda,broda claror;la pluja li contavacom has mort sol”. Per ara es considera notícia, tot i que es repeteixi, la trobada d’una víctima de mort natural, que vivia sola, als dies, setmanes, mesos, fins i tot anys, després del decés. Tant de bo ningú que llegeixi hagi patit la fi d’algú proper en aquestes circumstàncies tan tristes i encara menys que hagi marxat prematurament.