Lluny del “punt de partit” per a la inversió estrangera (però seguim en el partit)!

Els analistes més objectius estarien d’acord en el fet que un dels principals motius que frenen la diversificació econòmica d’Andorra és la falta de seguretat jurídica que garanteixi els drets dels inversors. Cal un marc legislatiu clar i un sistema judicial ràpid. Tot això és fonamental per donar tranquil·litat i confiança als inversors. Si a aquest fet se li suma la idea –arrelada entre alguns empresaris locals– que una diversificació important no és del tot necessària i pot, fins i tot, perjudicar els seus negocis tradicionals, s’entén per què Andorra té tantes dificultats per a atraure empreses estrangeres líders en sectors disruptius. Possiblement aquesta sigui la raó per la qual el país és tan lent a l’hora d’adoptar nous sectors d’activitat i aprovar les lleis necessàries per protegir els inversors, nacionals i internacionals, que tindrien la temptació de portar els seus negocis aquí en lloc d’establir-se a Barcelona, Madrid o Tolosa. El procés d’obertura econòmica del 2010 va ser incomplet, com tots sabem, i algunes empreses estaven protegides de la competència no desitjada (com ara Mercadona o Decathlon, per posar-ne només uns exemples), que no va tenir més remei que obrir els seus negocis en altres llocs, de vegades a pocs quilòmetres, a l’altra banda de la frontera. En aquest context, nous projectes i marques veuen gairebé impossible entrar a Andorra. Al mateix temps, durant els darrers anys hem vist com fins i tot els grans plantejaments que es consideraven necessaris pels grups econòmics nacionals establerts han sigut enderrocats, neutralitzats o no han anat enlloc. El casino, l’heliport o el Cloud eren projectes que semblaven tenir una evident viabilitat econòmica sobre el paper, però a causa de les lluites internes no han acabat de concretar-se. Això és lamentable, ja que es necessita urgentment un canvi. Cal un canvi, cal mirar per l’interès del país. Andorra té un model econòmic madur que s’està esgotant degut a l’intercanvi d’informació fiscal. Andorra necessita fer una mutació econòmica urgent. La majoria d’analistes estarien d’acord que el principat té suficients bancs, farmàcies, perfumeries, benzineres i fins i tot grans complexos immobiliaris. El que cal urgentment són activitats en sectors més innovadors que, al seu torn, necessiten noves lleis que aportin claredat, transparència i garanties als emprenedors que les seves inversions en e-sports, bicis construïdes amb materials de nova generació, blockchain, criptomonedes o cànnabis amb finalitats terapèutiques, entre d’altres, estaran protegides per aquest govern i pels que vinguin després. En examinar per què no hi ha cap indústria realment disruptiva al país, la resposta sembla senzilla. La majoria de les vacil·lacions tenen a veure amb la manca de claredat d’Andorra pel que fa a les seves lleis, però també amb la lentitud dels mecanismes jurídics. Aquest país i la seva comunitat empresarial mereixen quelcom de molt millor. Els consellers i el govern han de deixar de fer esforços per obtenir la medalla més gran per aprovar una llei –tal com es veu amb la recent Llei del Blockchain, que es va transmutar en la Llei Frankenstein segons els seus primers impulsors a la CEA– i fer la seva feina per tal d’agilitzar i donar més transparència als processos. Sentim que sis inversors estrangers (queda per veure qui són: ja sabem que en funció de qui és el nuvi o la núvia a vegades és millor no formalitzar mai cap compromís...) podrien estar interessats a construir l’aeroport andorrà que tant es necessita, però podrien replantejar-s’ho quan s’assabentin del caos que suposa el sistema judicial andorrà. Resulta extremament difícil creure que marques com Forestal i Genting, per citar-ne només dues, continuarien encantades de fer negocis a Andorra sense un marc legal clar si sabessin quant triga el sistema a dictar sentència en cas que hi hagi diferència de criteris o, encara pitjor, frau. Això mateix va passar amb els escàndols Valora i Taps de Vidre, que van defraudar milions als seus inversors. Els tretze anys (i seguim sumant) que portem esperant una resolució sobre el cas Valora, amb cap sentència a la vista, són simplement inacceptables. El que es considera com a “temps raonable” per a la majoria de sentències a la resta de països europeus hauria d’agafar-se com a punt de partida per avaluar si el nostre és un país del primer o del tercer món on poder fer negocis. Semblaria lògic pensar que comptar amb un cos de jutges prou nombrós per tal de garantir que es millora l’eficiència del sistema hauria de ser una prioritat absoluta. Siguin quins siguin els motius d’aquests retards, són enormement perjudicials per a la imatge del país en un moment en què ha d’atraure nous inversors en nous camps si l’economia ha de prosperar. Com ara la Vicky Jiménez, la virtuosa tenista de catorze anys que acaba de guanyar l’Open d’Austràlia aquest diumenge, que va mostrar de la manera més brillant possible que hi ha poca cosa que Andorra no pugui dur a terme si s’ho proposa. Comencem la casa pels fonaments: aconseguim lleis i un sistema judicial que la gent del país es mereix i Andorra anirà cap a un futur brillant. Ens veiem a Roland Garros i a Wimbledon, Vicky –això no és més que el principi... Nosaltres voldríem seguir el teu exemple, però encara que seguim en el partit, el temps se’ns en va...