En memòria de mossèn Francesc Xavier Parés i Saltor

Dilluns ens deixava tristos la partença de mossèn Parés. Vam sentir el buit de l’absència, ens amarà el silenci ja ressò passat de les seves paraules; ell, que sempre tenia uns mots propers, de reconfort, malgrat anés la majoria de les vegades apressat i de cara a la feina. La trobada pels carrers de la Seu, o a la Catedral, abans o després d’un ofici, ens portava la seva salutació per més fugisser que esdevingués el moment. En poques ocasions recordo mossèn Parés encalmat i sense haver de marxar prest per algun compromís o alguna obligació. Una va ser una tarda de diumenge de tardor ala Cerdanya, en trobar-nos casualment entre Rigolisa i Puigcerdà, al passeig arbrat que ressegueix la séquia que porta l’aigua a l’estany. Passejava amb els braços plegats al darrere, pensatiu, amb un aire de serenor que no havia endevinat en ell cap altra vegada. Li vaig dir: “Em fa molt content trobar-te envoltat de pau cerdana i passejant en calma.” Ell va riure i va dir: “Avui sí, és veritat”. Perquè per un general, en la trobada inesperada pel carrer i la salutació seguida d’un parell de minuts d’enraonar, et deia: –“Marxo, que m’esperen”– i seguia a bon peu i aviat el veies girar la cantonada. A part de les tasques com a rector de la parròquia de Sant Ot i degà del Capítol Catedral, no sabia dir que no a les invitacions amicals, familiars. Més ben dit, deia que sí essent conscient que a un o altre dels compromisos hi arribaria més tard del compte. Ens ho recordava l’Arquebisbe Vives en el funeral celebrat dimecres a la Catedral: “No tenia un no per a ningú. Hi havia dies que havia d’anar a tres sopars, i feia mans i mànigues per anar-hi. No pel fet de sopar, sinó per la trobada, pel goig de l’amistat”. I, tot i arribar just o tard, hi anava, hi arribava, s’hi feia present. Ho saben prou bé les bones amistats que tenia a la Seu d’Urgell i arreu de les contrades del Bisbat d’Urgell on ell havia estat rector. A les Escaldes mateix, on hi va ser quatre anys, des de 1990 a 1994. I particularment a la Seu d’Urgell, conegut i apreciat per la seva implicació en la vida social i cultural de la ciutat, fundant i impulsant l’ACSI (Acció Catòlica Serveis Informatius), d’on sorgiren grups de jovent amb inquietuds i actitud de servei aplegat en entitats, algunes encara actives: la Creu Roja, el Cine-Fòrum, el Sedis, l’Agrupament Escolta Santa Maria d’Urgell i el Grup de Colònies Els Isards. Quan va ser rector de Santa Magdalena va crear el Mismag (Moviment Infantil de Santa Magdalena), que va impulsar un equip de futbol al barri; la festa de Sant Joan i la festa major de Santa Magdalena. I d’ell vam rebre el suport també, ara ha fet 9 anys, quan amb el Lluís Obiols el vam anar a trobar ben entrada la tardor de l’any 2011 proposant-li recuperar el Cant de la Sibil·la a la Catedral de Santa Maria d’Urgell, en veu de Laura de Castellet. “Ho voleu fer ja aquest Nadal, o ho deixem per l’any vinent?” –ens digué. “Aquest, aquest!” -vam respondre. “Doncs endavant!- afegí. Hem de destacar, per la seva funció d’assistència social, haver estat mossèn Parés qui, juntament amb el recordat Ramon Graell i mossèn Jordi Gasch, traspassat el dia 1 de novembre de 2019, van impulsar la fundació i posada en marxa del Taller Claror. L’ajuntament de la Seu d’Urgell, l’any 2016, li reconeixia aquesta implicació i dedicació pastoral i, a instàncies de la Germandat de Sant Sebastià, el nomenà Fill Adoptiu de la Ciutat d’Urgell, distinció que mossèn Parés agraí de tot cor i amb manifesta joia. Justament, encara no fa quinze dies, el Germà Major de la Germandat, Climent Miró, l’anava a visitar a la clínica de Barcelona on era ingressat. Mossèn Parés havia nascut a Ribes de Freser el 29 de desembre de 1940. Sempre va tenir per a la vall de Ribes i per a Núria una estima de les sentides, de les gronxolades al bressol. Amb 10 anys entrava al Seminari de la Seu, i inicià una dedicació a l’església d’Urgell que duraria fins al darrer alè de la seva vida. Podeu llegir a la pàgina d’internet del Bisbat d’Urgell la cronologia de la seva carrera sacerdotal, detallada també en l’inici del funeral per l’actual rector de la parròquia de Sant Ot, mossèn Ignasi Navarri. Així veureu com les vides dels sacerdots enfilen parròquies i diferents escenaris vitals, juntament amb les particularitats acadèmiques de cadascun. Mossèn Parés destaca pels estudis de litúrgia, en els quals va excel·lir. Ho expressava l’Arquebisbe Vives en el funeral: “Amb el seu amor per la Divina Litúrgia havia apropat els fidels als sagraments i a l’Església ja que ell estava fortament convençut que la litúrgia és la “font i cimal” de la vida cristiana”. Ja l’any 1985, el bisbe Joan el nomenà Delegat diocesà de Pastoral Sacramental i Litúrgia. Actualment i des de fa molts anys, era Delegat diocesà de Litúrgia així com professor de litúrgia de l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona i membre del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona. Mossèn Parés ens deixa escrites valuoses aportacions en aquest camp: La Vetlla pasqual en els llibres litúrgics de la tradició d'Urgell, Pontificium Athenaeum Anselmianum, Roma, 1979 (tesina). L'ordinari d'Urgell de 1536, Facultat de Teologia de Catalunya, Barcelona i Societat cultural urgelitana, la Seu d’Urgell, 2002 (Tesi doctoral). Las Exequias cristianas, Centre de Pastoral Litúrgica, Barcelona, 2007 i La reforma litúrgica del Concili Vaticà II en les diòcesis catalanes, Facultat de Teologia de Catalunya, Barcelona, 2014. I ens deixa, sobretot, bons sentiments i records afables i cordials. Que reposi en pau i que per molts anys el puguem recordar.