Osses i ossos

Per a demà està programat a Encamp un dels actes centrals del calendari de Carnestoltes, que és el tradicional Ball de l’Ossa. Una paròdia, amb diàlegs satírics canviants cada any, segons les conjuntures polítiques i socials amb el rerefons de la defensa d’una pagesa d’un atac de l’ossa i el cobrament en espècie pel servei dels llenyataires que la van socórrer. Tot plegat, quelcom políticament herètic, més que incorrectíssim, tot i que ja se sap que per Carnaval... Fa uns dos mesos que, amb les seves peculiaritats, Ordino va celebrar igualment el seu ball de l’ossa, en femení com a genèric des de molts anys abans que el feminisme institucionaitzat espanyol adoptés aquesta fórmula neogramatical. Ara que semblen encalmar-se els enfrontaments entre ramaders i ecologistes per la reintroducció dels plantígrads a paratges propers a la serralada, i que el govern ha aprovat un pla per a aquests animals i els llops, no fa gaires dies que Andrés Luengo va documentar la celebració d’un acte amb el mateix nom a la capital, almenys durant vuit anys. La sorpresa de l’ignorant –que per a molts no ho hauria estat– va ser trobar a L’Independant de Perpinyà una referència a la “fête de l’Ours” de Saint-Laurent de Cerdans, al nord del Vallespir, que obre el cicle carnavalesc. En una mena de cercavila, els vilatans persegueixen la bèstia, baixada de la muntanya amb fam després de la hivernació, amb la participació dels també personatges ancestrals del Monaca i l’Escalfador. El caçador coprotagonista, un cop abatuda la presa d’un cop de destral, s’apropa al públic per treure a ballar un pas doble una dona, “generalment la seva”, segons el mateix diari. Festes semblants, per les mateixes dates, tenen lloc a Prats de Molló, on els homes-ossos són quatre, i a Arles sur Tec. De l’origen de la primera trobem en xarxa la llegenda original: “un os que vivia als boscos del Vallespir es va emportar una pastora. Es va organizar una batuda que va capturar la bèstia i portada a la plaça central del poble, però l’animal va aconseguir escapar-se, i es va emportar una noia d’entre els observadors. Després d’una llarga persecució, van tornar a agafar la bèstia i quan finalment el van matar es va transformar en un home”. Aquestes celebracions han estat incloses en la llista del patrimoni cultural immaterial de França, com a pas previ i necessari per elevar la candidatura a la Unesco, dit sigui per una possible adhesió d’Ordino i Encamp,com es va fer amb les falles. Ben diferent d’aquestes manifestacions populars i massives, el grup de dansa Iradier de Vitòria-Gastez muntava en coreografia d’un ballet contemporani una cacera prehistòrica de l’os sobre les melodies basques de Guridi. Una de les representacions es va poder veure a l’illa de Sardenya a mitjans dels vuitanta, en el marc d’un festival internacional de cultura de nacions sense estat que organitzava el nacionalista local Enrico Marongiu i on havien actuat en les dues edicions anteriors els cantants Gorka Knörr, avui delegat del govern de la Generalitat a Madrid, i Imanol. Per a curiosos, podem afegir que dos germans Iradier són figures destacades en la historia basca i d’Àlaba. Manuel, explorador africanista com altres que van compartir activitat al segle XIX, dona nom al grup excursionist vitorià. Sebastián, el músic, va ser autor d’una peça tan popular com l’havanera La Paloma, de la qual molts ignoren aquest origen basc, tan allunyat geogràficament d’Ortega Monasterio, el d’El meu avi. Sebastián es recorda en la denominació d’una coral i el grup de ball. Vet aquí com la tradició de les morts d’osses i ossos, temps era temps considerats “feristeles” perilloses per a persones i bestiar, juntament amb els llops, mantenen actes ancestrals en els territoris catalans al nord i al sud dels Pirineus i van ser objecte del ballet creat no gaire lluny de la serralada.