Banc de Desenvolupament del Consell d'Europa i FMI: Naps i cols

La setmana passada el Sr. Pere López va tornar a insistir en l’aposta del Partit Socialdemòcrata perquè Andorra s’integri al Banc de Desenvolupament del Consell d’Europa (CEB). D’entrada no ho veig malament. Se m’acudeixen tres raons que ho poden justificar: participar en una entitat que forma part del Consell d’Europa i així enfortir la relació amb un organisme del qual Andorra és membre des de l’any 1994; tenir un coneixement més aprofundit d’alguns dels projectes que aquest banc finança a d’altres països membres; i tenir una via de finançament més per a invertir en els projectes de caire social que Govern o Comuns vulguin tirar endavant. Aspectes positius, però que hauríem de veure si són diferenciadors i milloren en alguna cosa la posició d’Andorra. Els dos primers crec que els podem aconseguir sense passar a ser accionistes del banc. El tercer, el finançament, sí que és diferencial. Per saber en quin grau ho és ens hauríem de preguntar si Andorra té problemes de finançament. La resposta, avui per avui, és no. També ens podem preguntar si Andorra es finança a un preu molt elevat que justifiqui buscar alternatives. I la resposta torna a ser no. Convé saber que el CEB no deixa de ser un banc. Presta diners que has de tornar i pels quals pagues uns interessos. No finança projectes a fons perdut, ni és l’organisme que articula les ajudes en infraestructures que paga la UE. Per tant, el que ens acabarà donant la resposta sobre si és més o menys necessari i urgent ser accionista del CEB, serà saber si Andorra vol endeutar-se més o si vol reestructurar el deute que ja té. Personalment penso que Andorra hauria de continuar amb la política dels darrers anys i no endeutar-se més, i, fins i tot, seguir rebaixant el nivell d’endeutament global. En relació a una reestructuració del deute, avui amb una perspectiva d’interessos baixos i estables, tampoc em sembla prioritari. Sí que podria tenir sentit allargar el venciment del finançament d’alguna infraestructura, però en tot cas sempre estem parlant de quantitats que no superarien en 5% del deute del Govern. Sigui com sigui, com he dit no és dolent tenir opcions alternatives de finançament.

Aquests arguments m’haurien semblat sòlits i suficients per tenir una discussió constructiva sobre si cal o no formar part de l’accionariat del CEB. Per això no entenc que el debat sobre el CEB només hagi sorgit com a contraposició a l’FMI. És barrejar naps amb cols. De fet els dos grans arguments esgrimits fins ara per posicionar-se en contra que Andorra se sumi als 189 països membres de l’FMI no tenen res a veure amb els objectius d’aquest organisme.

D’una banda se’ns presenta el CEB com una alternativa més barata per aconseguir el mateix que ens oferiria l’FMI, i no és cert. Ni el CEB ens aportarà el que ens aporti l’FMI, ni viceversa.L’FMI no és un banc que finança projectes corrents de caire social amb independència de la salut financera del país que demana el préstec. L’FMI és un organisme destinat a garantir l’estabilitat del sistema monetari internacional. La seva principal funció és intentar anticipar crisis financeres que puguin afectar l’economia mundial o puguin posar algun dels seus membres en una posició d’insolvència. Per fer-ho supervisa i vetlla per una correcta governança de les finances públiques i les dades econòmiques. Quan, malgrat tot, un país membre es veu immers en una crisis important que el posa en risc de fallida, l’FMI articula ajuts perquè superi aquesta situació.

Podríem pensar que les possibilitats que Andorra entri en risc de fallida són remotes. Hi estic d’acord. Un nivell d’endeutament al tomb del 40% del PIB i l’evolució de les liquidacions pressupostàries dels darrers anys de Govern i Comuns així ho avalen. Però països petits com el nostre poden ser molt vulnerables a esdeveniments sobtats i aliens al control del mateix país. Una catàstrofe natural o situacions com la viscuda tot just fa cinc anys amb l’afer BPA en són un exemple. Aquest risc, encara que poc provable, és sabut i deteriora la confiança sobre Andorra dels mercats, dels inversors o dels proveïdors, i limita la competitivitat de les empreses i professionals andorrans. Així ho diuen explícitament les agències de qualificació com Fitch o Standard & Poor’s. No hem d’oblidar que un país que genera confiança acaba creant més i millors llocs de treball, més inversions, millors serveis i més benestar. Deia que cap dels dos argument esgrimits contra l’entrada d’Andorra a l’FMI tenien res a veure amb els objectius d’aquest organisme. El segon argument, igualment sorprenent, seria que ser membre de l’FMI no resoldrà la falta d’un prestador de darrera instància per la plaça financera andorrana. Efectivament no ho farà. No ho farà perquè aquesta no és la funció de l’FMI, i per això no ha figurat mai entre les diverses raons que, al meu entendre, justifiquen entrar-hi. Això no treu que aquesta és una qüestió molt important pera clients i entitats de la plaça financera i pel mateix país. Una qüestió que crec ha de figurar en l’agenda de la negociació de l’acord d’associació amb la UE. Però això ja ho comento en un altre article.