La culpa és del virus

Per poc que hi parem compte, els signes que mostren un inici de canvi de paradigmes són molts. Això és revelador d’una nova era en gestació. El camí, ni serà rectilini ni constant, com sol ser en assumptes humans, seguirà el ritme d’evolució de les ments, la relació entre els diferents poders reals del moment, el saber fer dels agents protagonistes i l’oportuna dosis d’atzar.

De la mateixa manera que les bases de la majoria d’estats europeus dels segles XIX i XX es posen als segles XI i XII, ara s’estan posant les del sistema que regirà el món en un futur potser més pròxim del que podem imaginar i si com a comunitat humana, solidària amb les altres, però diferenciada en funció dels criteris que regiran, hi volem mantenir algun rol, és ara quan cal estar atent, mantenir-se alerta i no errar en les preses de decisió i camins a emprar.

A l’Edat Mitjana és la lluita entre poder religiós i poder civil, ambdós ajudats pel militar i el de convenciment de les ments, de la forma que sigui: tortura, compra i suborn incloses, que acabaran posant les bases de les diferents comunitats que s’erigiran en Estat.

El que havia estat circumscrit a l’espai europeu s’estén a nivell planetari. El que havia pogut semblar resolt a Europa, la pugna entre poder religiós i poder civil, torna a sorgir, i ara se n’hi afegeix una altra lligada a la liberalització iniciada per Thatcher i Reagan als anys 80 i que programant, de certa manera, l’afebliment de l’estat, ha acabat donant força a les multinacionals en front d’aquest. És curiós veure com s’està desenvolupant aquesta batalla entre estat i empreses i, potser més encara com des dels mateixos estats són sovint qui els representen que semblen jugar les cartes de qui tenen al davant.

Per a un país com el nostre pot ser difícil no errar. Al segle XII vam disposar d’un estadista d’alt rang i va decidir per nosaltres. Hauríem de ser capaços de cercar quelcom semblant?

A dia d’avui s’han diagnosticat més de 100.000 casos de Covid-19, que han cobrat la vida de més de 3.100 persones. El número va pujant i sembla fora de control, però és necessari fer un exercici de contextualització. Cada dia moren al món 8.500 nens per desnutrició (això sí que és una pandèmia), cada any moren només a Espanya 1.200 persones per grip, i el tabac mata mundialment 8 milions de persones a l’any. Quasi qualsevol estadística sanitària és aclaparadorament més significativa que el Covid-19. El problema és que ens amenaça un tipus de virus que desconeixem i del qual ja tenim excés d’informació, els dos ingredients necessaris per dramatitzar i generar pànic des de la comoditat d’Occident. Alguna cosa va molt malament al nostre món quan ens alarmem pel Covid-19 i, pel contrari, ni ens immutem per la mort a causa de la fam de desenes de milers de persones diàries.

Però parlem d’economia. Els indicadors de trànsit marítim de mercaderies, el tràfic aeri, o les importacions de mineral de ferro i petroli des de la Xina reflecteixen una dràstica parada de l’activitat. No cal anar molt lluny per veure que a quasi qualsevol de nosaltres ens han cancel·lat una fira, convenció, marató o viatge. Només cal baixar a Barcelona i parlar amb un taxista. Les xifres són dramàtiques. Molt més rellevants a nivell econòmic que sanitari diria. L’FMI o l’OCDE ja xifren l’impacte en un 0,7% del PIB mundial (que segurament serà més).

La realitat és que les xifres macroeconòmiques ja mostraven una enorme debilitat molt abans que el virus entrés en escena. Una debilitat que es combinava amb la complaença d’uns mercats que celebraven més els estímuls monetaris extraordinaris que l’efectivitat dels propis estímuls en l’economia real. Hi havia una enorme discrepància entre la valoració dels actius financers, el totxo, i l’economia del carrer. Que la borsa estigués en màxims i els tipus d’interès en mínims no significava que les coses estiguessin bé, significa que els mercats estaven trucats. Ara que els mercats reaccionen amb pànic, la culpa la té el virus. Ja va passar amb el Brexit el 2016 o la Guerra Comercial el 2018. Es van utilitzar fins a la saturació per disfressar els pobres resultats de moltes economies i ara, amb el coronavirus, tornarà a passar el mateix. Europa, per exemple, no vol adonar-se que el problema es diu “estancament estructural”: excés de deute i dèficit en un context deflacionari per la incorporació de noves tecnologies, amb l’agreujant del problema demogràfic.

La part bona del Covid-19, si és que n’hi ha, és que està precipitant –per fi – el que era inevitable: la recessió. Les recessions són part inherent de les economies, i tractar d’anul·lar-les tal com els bancs centrals han fet en els darrers 10 anys només fa que agreujar uns desequilibris que tard o d’hora acaben per esclatar. Sense infern no hi ha cel, i els banquers centrals estaven entossudits en el fet que això no fos així. Les recessions són dramàtiques, però també necessàries per purgar el sistema de mals jugadors, per fomentar la competència, i per premiar aquelles empreses que realment són eficients, oferint un valor afegit i sortint enfortides de tot el desgavell. Al final, quan la recessió s’ha esvaït, tot el sistema surt beneficiat. És increïble el nombre de males empreses cotitzades, zoombificades a base de tipus d’interès ultra baixos i sense viabilitat si haguessin de refinançar-se a tipus “normals”.

Tindrem de ben segur una nova ronda de baixades de tipus, un altre placebo, però el que diferencia aquest pànic en els mercats dels anteriors és que no sembla que sigui una cosa que es pugui arreglar amb intervencions monetàries. A quant ha d’estar el tipus d’interès perquè la gent de Milà surti de casa per anar al cinema? S’ha de tenir en compte que els excessos de pessimisme també són una conseqüència de l’excés d’optimisme previ, i des del punt de vista de valoració, tot i que sembli contradictori, encara no es veuen grans gangues. La veritat és que ningú sap fins a on se n’aniran els mercats ni tampoc fins a on profunditzarà una recessió que semblaria ser important però curta. Per això només hem de tenir paciència, tancar les pantalles, i des d’un punt de vista empresarial, tractar de tenir les bones companyies que de ben segur sortiran reforçades quan tot passi. Hi ha sectors severament castigats des de fa mesos, cotitzant amb golosos descomptes, però on no ficaríem un duro. Val més tenir bones empreses a un preu just que males empreses a un gran descompte. Ja ho deia en Buffet.