La seguretat en temps de la Covid-19

A la novel·la de García Márquez El amor en los tiempos del cólera, dos enamorats ja de certa edat decideixen emprendre un viatge fluvial indefinit simulant un contagi de còlera en el seu vaixell per poder seguir gaudint de la seva història d’amor. Segurament, us demanareu què té això a veure amb Andorra. Doncs bé, per mi la connexió és que Andorra pot passar de ser la destinació desitjable que és ara, un port segur, a quedar-se en un impasse sense saber cap a on navegar.

Segons International SOS, una de les principals companyies d’assegurances de viatges del món, Andorra és una de les destinacions més segures. Si cliqueu a https://www.travelriskmap.com/#/planner/map/ veureu que Andorra està en un selecte grup de països que combinen un alt nivell sanitari amb una molt baixa criminalitat i una alta seguretat viària. Per tant, si la seguretat és defineix per la combinació d’aquests tres factors, és clar que, objectivament, podem dir que Andorra és un lloc molt segur. És més, fins i tot podem pensar que ho seguirà sent atès que no tenim cap element per pensar el contrari, oi?

Potser ja us heu adonat que m’agrada anar una mica més enllà del que tenim just al davant i, si mirem l’evolució del món, és prou evident que no podem acontentar-nos amb la baixa presència de riscos avui per donar per fet la seguretat de demà. El món s’ha fet més complex, caòtic i contradictori i, com a resultat d’això, molt més incert; per tant, ja no es pot donar res per segur. I poques coses ho estan posant més en relleu que la pandèmia de Covid-19. Qui hauria pogut pensar sis mesos enrere que una grip agressiva posaria l’economia mundial contra les cordes? I aquí ens trobem. La Xina segurament superarà el sotrac, però, quin efecte tindrà la pandèmia a Itàlia o a Espanya, dues economies ja molt estressades, o als Estats Units, on manca un sistema sanitari digne d’aquest nom. Mentre els serveis d’intel·ligència patien per formes de guerra biològica amb nous patògens, resulta que només calia combinar un virus, relativament poc letal, amb la ximpleria/ignorància humana per col·lapsar els nostres sistemes socials, sanitaris i econòmics.

I és que en el nou món que s’albira la seguretat ha de transcendir el seu àmbit tradicional, ja no es pot circumscriure a l’absència de determinades formes de criminalitat o de violència, o fins i tot a la consecució de cert estàndard de salubritat. D’entrada, la seguretat del futur ha de preveure com garantir als ciutadans uns nivells dignes de qualitat de vida. Ha d’incloure la creació d’un marc que permeti a tothom un mínim grau de benestar i, sobretot, ha de treballar per al manteniment d’un entorn socioeconòmic que ho permeti; incloent la preservació del medi ambient. Però, i això és molt important, tots hem d’esforçar-nos a remoure tot allò que provoqui desigualtats o discriminacions. Cal evitar que ningú es quedi exclòs; perquè, com ara demostra la sanitat, els nostres sistemes seran tan segurs com vulnerables siguin les persones més exposades.

Cada cop aquest posicionament s’escampa més. Recentment, Nova Zelanda ha decidit deixar de fer servir el PIB com a indicador de creixement i aplicar l’indicador de progrés genuí (GPI en anglès) per permetre una valoració més acurada del benestar dels seus ciutadans. Més a prop, la Diputació foral de Navarra està estudiant la possibilitat d’aplicar la comptabilitat social per mesurar el veritable impacte social de les seves polítiques. Per tant, és qüestió de temps que la seguretat no es pugui entendre al marge del benestar de les persones.

Tradicionalment, el nostre Principat ha seguit un plantejament més basat en cert aïllacionisme, a un mirar de no veure’ns arrossegats, respecte de determinades situacions o conflictes; com el vaixell de la novel·la anant riu amunt o riu avall segons convingués. Però no crec que sigui viable mantenir aquesta estratègia en el futur. Per exemple, no ens podem mantenir al marge del canvi climàtic. Potser algú pensa que, per la situació d’Andorra i les seves característiques, aquest canvi no serà particularment negatiu; fins i tot, potser hi ha qui ho veu com una oportunitat. Posem que realment és així i que Andorra aconsegueix mantenir un bon nivell de qualitat de vida; aleshores, la pregunta a fer-se és: quant pot durar Andorra com a illa, més o menys afluent, en un context cada vegada més degradat? Quant de temps podria resistir Andorra tancada als perills exteriors? Ja veieu per on vaig, oi?

Algú pot pensar que el Principat és massa petit per involucrar-se en els grans temes mundials, que només hi pot prendre mal. Jo dic que som massa petits per no ser més pro actius davant d’aquestes ones de canvi que solquen el món com grans tsunamis. Per això crec que la propera trobada de caps d’Estat i de Govern iberoamericans és una gran oportunitat. Em costa de pensar que la majoria d’aquests països no comparteixin la necessitat de definir un nou model de seguretat holística i inclusiva. Si comencéssim a treballar ara es podria arribar a la trobada amb una proposta de document que podria ser la Declaració d’Andorra sobre seguretat inclusiva. Andorra no té un passat imperialista ni pretensions de lideratge geopolític i, justament per això, pot exercir un lideratge moral que altres estats no tenen.

L’oportunitat és, doncs, treballar i, si es pot liderar, una nova concepció d’una seguretat inclusiva que permeti a Andorra seguir sent un veritable port segur.