Calma vital per repensar-nos

A casa i sense fer gaire soroll. Tret de qui ha d’afrontar el servei mai prou ben pagat de vetllar per la salut i la vida de les persones. I de qui ha de moure mercaderies d’aquí cap allà per abastir les necessitats del dia a dia. I de qui les ha de vendre o fer arribar allà on sigui. I de qui per carrers i carreteres fa el servei de policia i de neteja per evitar encara més negror.

La passa d’aquest virus escampat arreu del món ens ha tallat en sec la manera de fer i les rutines laborals i casolanes. Encara fa pocs dies de l’alerta general per poder veure amb prou amplitud la gravetat del moment, que es convertirà en malson durant mesos i marcarà una època. Mentrestant, ens fem silents i muts dins el claustre de la llar, com un repòs obligat i una disciplina ben entesa, sense sortir a cridar per balcons i finestres expressions contra “qui en té la culpa”. Perquè cercant culpables, la veritat passa tres hores lluny i en direcció contrària. El fet és que un virus campa enxampant molta gent i ens caragola com una grip de les més fortes. Ens ha de preocupar mirar d’aturar la passa i fer tots els possibles per curar malalts i prevenir un contagi, més que no el fet de voler saber, abans fins i tot que ho sàpiguen biòlegs i epidemiòlegs, d’on ha sortit, com és i per què s’escampa i s’arrapa amb tanta velocitat. Satisfer la curiositat o voler tenir una diana per descarregar contra ella la tensió, lluny de calmar-nos, ens inquietarà encara més, ens provocarà neguit que fora millor mirar d’estalviar per mantenir-nos en uns marcs de salut mental sense la qual les coses no fan més que entortolligar-se.

Si hem d’afrontar aquestes setmanes o mesos d’obligada calma vital, ho hem de fer dedicant el temps i el pensament a coses positives, a motivacions que ens omplin humanament, que ens facin assolir la tranquil·litat, la serenor, la pau interior, la bonança espiritual i la bona convivència. Hem de mirar no d’omplir el temps que en la quotidianitat dediquem als estudis o al treball, sinó de donar-li forma, de modelar-lo, de modelar-nos-el. Com l’artesà que es troba davant el rull de fusta d’on en sortirà la vistosa talla que té pensada al cap, o que veu en el bloc de pedra o de marbre la figura imaginada o en la pedra encara tosca les línies del joiell que en sortirà, hem de fer per, a cop de voluntat i dedicació, desbastar, arrodonir, polir els angles i les arestes, els cantells vius, les burxes i les espines que ens surten i se’ns oposen en el camí propi, en el més íntim i personal camí de cadascú.

Hi ha qui vol fer drecera sempre, qui, tot just endevina l’objectiu pretès, ja tira pel dret i a cops de colze, alçant la veu o a crits, foragita de mala manera qui troba en el seu trajecte i passa insensible i amb comportament egoista sense ni mirar ni pensar en res que no sigui assolir el cim material, creient-se –més il·lús que raonat– ric i curull de glòria quan en realitat la buidor de pensament i la feblesa d’esperit el fan anar coix en allò que anomenem conviure. No pas la llum més forta ni la flama més encesa és la més agradable, la que ens conforta i ens bressola. Hi ha llums que ens ennuvolen, que ens enceguen, que ens arriben a ofuscar i ens allunyen de la claredat i ens esborren les traces i ens soscaven les fites. Potser de vegades, més atents a la faramalla i a somiar el país de Xauxa, ens oblidem del veritable i agradós goig del silenci, de la serenor, del viure sense tant xivarri ni més soroll del compte.

Ens ha de servir aquesta pausa obligada, aquesta calma vital –que cadascú mirem d’afrontar de la millor manera–, per repensar-nos i adreçar en la nostra vida allò que en veritat ens la fa més viva i sentida, a hores d’ara també més esperançada. Trobar en la lectura, en la música, en les arts visuals, l’escalfor sempre reconfortant de la cultura. Llegir i estudiar –com han de fer necessàriament a casa els que ara pugen a les escoles, als instituts i a les universitats, que són el millor futur–, i mirar, notar, sentir les veus properes, familiars, amicals i, si són de bon escoltar i ens calen, altres de més llunyanes. Així omplirem la solitud i tant de bo poguéssim també esmorteir o endolcir la sofrença de qui pateix malaltia i donar força i ànims a qui la combat. Aquí us deixo, perquè el llegiu i l’assaboriu en calma, un poema del Llibre de les solituds, de Miquel Martí i Pol, titulat “El far”; un poema d’esperança pastat i cuit amb bona xeixa i bon caliu ara fa una vintena llarga d’anys, però encara amb tot el gust intacte: “No és gaire probable que el futur/ faci excepcions insòlites i atorgui/ als qui el viuran l’honor de capgirar-ne/ les constants que a hores d’ara l’anuncien./ Cal preparar-se, doncs, per viure un temps/ amb problemes, carències, injustícies/ més intensos pels menys afavorits,/ com ha passat d’ençà que el món és món/ i els humans que hi vivim ens n’hem fet amos.//El far és lluny, en un paratge agrest/ d’una bellesa abrupta, colpidora./ Resulta molt difícil arribar-hi; però compensa de l’esforç poder/ contemplar el mar, immens, acollidor,/ i l’horitzó incitant, sempre assequible,/ i escoltar el vent i l’aigua que compassen,/ sense malmetre’l gens, el gran silenci.//Aquest poema és un espai pel somni.”