La síndrome Oteiza

Ben merescut tenen els professionals de la salut els aplaudiments que sonen al vespre des dels balcons dels habitatges on la gran majoria de ciutadans estan (estem) confinats amb les conegudes possibilitats molt limitades de sortida. Semblen fiables les mesures del Govern per evitar més extensió de la Covid-19, més en saber que l’assessora el català Oriol Mitjà, cap visible del primer assaig de medicament contra la malaltia.

Acceptat l’arrest domiciliari que hauria de ser de seguiment general, queda retreure l’histèric buidatge de súpers i grans superfícies, com si el món s’acabés, incrementant el risc de malbaratament de menjar i altres articles de primera necessitat, i potser oblidant que, sense gos, anar a la compra és una de les poques justificacions admeses per sortir, quelcom tan desitjable precisament perquè ho tenim vedat.

Dit tot això, en aquesta oportunitat per pensar i recordar es fan presents el patriarca de l’escultura basca Jorge de Oteiza i el de les lletres andorranes, Toni Morell. De l’escultor d’Orio, amics que l’havien acompanyat amb el cotxe –amb ell al volant– explicaven que, en aquells anys de terrorisme i contra terrorisme, quan veia apropar-se un control armat de la guàrdia civil començava a blasmar contra els “ocupants” i, en donar-li pas franc sense aturar-lo tornava a rondinar: “Què s’han pensat? Que ja estic invalidat pels meus amys? Com si encara no pogués actuar en contra seva!” Havia passat dels 90 anys i arribaria als 95, ja en aquest segle.

Els lectors fidels del Toni potser recordaran aquell d’entre els seus articles on denunciava el “paternalisme” de les institucions amb la gent magna que, amb les ofertes públiques de lleure els convertien en quelcom semblant a nens en guarderies.

Aquests records han estat inevitables a la meitat (segons la previsió actual) dels dies de tancament a casa. Potser molts padrins compartiran la sensació i també hauran rebut els oferiments benevolents de veïns, veïnes i altres coneguts/des d’anar a comprar-los alguna cosa perquè no haguessin de sortir. El genial escultor, en lloc d’un “per ara no cal, gràcies”, com a mínim exabrupte hauria respost: “Que ja em veieu inútil? Doncs us podria donar molta guerra.”

Aquesta sobreprotecció de padrins i padrines, sobretot de la majoria lliure de les malalties concretes que farien perillar les vides respectives, ve a incidir i a incrementar la paradoxa entre la visió aliena i la pròpia, subjectiva, sobre la situació personal. La tendència és rebutjar, més que sigui interiorment, la qualificació de vell/a. Molts, com feia el malaguanyat William, rebutgen la companyia o la participació en actes col·lectius dels “iaios”.

D’altres vam començar a ser conscients d’aquesta visió aliena de la nostra edat i estat el primer dia que una noieta es va aixecar per cedir-nos el seient a l’autobús. Quina sensació agredolça! Quin agraïment sentit acompanyat del refús amable, al més amable possible, de l’oferiment! I això que en un altre context i molts anys abans, ja ens havia colpit la presentació d’una hostessa companya de staff en aquell festival de cinema: “Soc la neta del teu amic Mateo.”

Quan aquests dies han estat i són tan abundants els oferiments per estalviar-nos sortir del confinament, de sobte compartim les sensacions d’Oteiza i la temptació de reaccionar com ell. Tanmateix, el reconeixement de la bona intenció s’imposa abans. Però no ens estalvia pensar que, fins i tot els més sedentaris i refractaris a l’exercici físic, encara ens considerem plenament vàlids i no tenim gens ni mica de por a una contaminació pel virus, convençuts que el superaríem sense grans inconvenients.

Que, per sort, encara no patim cap invalidesa física, i menys mental, gràcies a Déu!; oi que no, companys de generació i d’associacions?