Tallicons de solidaritat

I alguns d’insolidaritat també, i d’altivesa, que són les males maneres de comportar-se davant el pròxim. Aquell barrut que passeja el gos i es venta a escridassar el pobre JC que tot just acabava de sortir al carrer per anar a comprar. “On vas, tu? No veus que no pots sortir de casa. Jo sí que puc, que porto un gos!” El pobre JC es va quedar tan parat, que no va saber ni dir-li: “No siguis tan mal educat, que així no s’hi va, pel món.” Escena real, aquesta, succeïda dimarts passat en un carrer del país. No cal dir noms propis ni el poble ni la parròquia, per no posar més ressò del que mereix un comportament tan altiu i tan poc solidari.

Ja ho sabem tots que en aquest període de tancament generalitzat a casa, qui té gos surt al carrer a passejar-lo i qui no en té, de gos, no pot sortir a passejar. No és escrit enlloc però així passa. I és cosa ben curiosa perquè segurament hi ha persones que necessiten més que no pas els gossos de sortir al carrer a estirar les cames, encara que només sigui anar fins a la cantonada i tornar, i es queden a casa tan com poden, complint amb la solidaritat amb la resta de gent, que resta tancada.

Sortosament, el comportament tan desmesurat d’aquell amo del gos que va escridassar JC, no deu ser el de tothom que surt a treure el gos i en cinc minuts torna a ser a casa. Però sí que hi ha qui, aprofitant que té gos, no és que tregui el gos a passejar una estona, sinó que surt a passejar amb el gos, que no és pas el mateix. No fa gaires dies, a Alàs, hi havia un persona de la Seu d’Urgell que “havia sortit a treure el gos”, com si anar a Alàs, que en anar i tornar hi ha ben bé una hora i mitja, fos sortir a tocar de casa. O com aquell de Ponts que van parar en un control de carretera a Coll de Nargó, i els va dir que havia sortir a comprar. Deixem-ho aquí i tastem uns tallicons de solidaritat de la que fa bo parlar. Tallicons de solidaritat que:

Curen i salven vides.

Tota la comunitat del món de la sanitat, dels del ministre fins a qui frega el terra i neteja els vidres. Sabeu que aquest dies teniu al darrere tot un país que us envia l’agraïment per ser a primera fila del combat amb el virus. Rebeu, i també les vostres famílies que resten a casa, tota la força anímica, tots els ànims, el agraïments de tot Andorra.

Encomanen alegria.

Encomanen alegria els serveis d’ordre quan passen pels carrers i fan sonar música per alleugerir les hores de tancament a casa. Des de finestres i balcons s’agraeix aquestes mostres d’humanitat col·lectiva, de presència, de dir-nos: “Sapigueu que hi som, com sempre.” Gràcies i coratge en la tasca de policia.

Ajuden a ajudar.

Ajuden a ajudar accions solidàries amb bona flaire, com la de Perfumeries Júlia: produir desinfectant per a mans al laboratori de Barcelona, envasar-lo en tubs de 100 mil·lilitres i fer-ne arribar una primera remesa de 5.800 unitats al ministeri de Salut perquè el pugui fer servir el personal mèdic i els mateixos malalts. O el donatiu de 10.000 euros que el comitè Unicef d’Andorra ha fet arribar al fons solidari obert pel Govern.

Donen confort espiritual.

Les pregàries i les paraules dels rectors de les parròquies andorranes, en veu amiga, en escrits a la premsa i agombolant les pregueres del Papa Francesc cada migdia amb el toc ancestral i de comunió de les campanes al vol.

Ens apropen la Denisa Font de Canillo.

I en ella llegim els passos i les mirades, els esforços i els treballs, la llum i els cels de dia i de nit de qui, fa anys, fa segles, va viure en aquestes valls andorranes moments de bonança i sotragades com l’actual que, bregant cadascú i tots alhora, se’n van poder sortir.