La tribuna
Fulla d'eucaliptus
No pots estar tota l’estona pendent de com evoluciona la pandèmia; quasi m’atreviria a dir que no cal tanta informació perquè si no al final t’ensorres
Passen el dies i et planteges d’altres coses. No pots estar tota l’estona pendent de com evoluciona la pandèmia; quasi m’atreviria a dir que no cal tanta informació perquè si no al final t’ensorres. Així que és millor entretenir-te amb d’altres coses i no deixar que la por t’empresoni. El millor és informar-te bé, però breument, i a partir d’aquí intentar que t’arribi energia positiva, petites noves notícies.
Bàsicament entretenir-te. Si tens la sort de compartir el confinament amb la família tens molt de guanyat, però hi ha molta gent que està sola a casa i els dies es fan llargs.
En aquestes circumstàncies, qualsevol cosa és vàlida per trobar un fil cap a la vida quotidiana, cap a la normalitat que hem perdut durant uns dies.
Com a punt de llibre faig servir una fulla d’eucaliptus; de fet, la vaig recollir un dels últims dies que vaig anar al parc de Santa Amèlia, un parc que em queda molt a prop de la casa de Barcelona.
La meva vida a la ciutat està molt unida a aquest parc, antic jardí d’una casa colonial. És un petit gran jardí, un tros de muntanya desplaçat a la ciutat on hi ha moltes i variades espècies d’arbres.
De vegades em pregunto quants quilòmetres hauré fet caminant pel parc; la xifra deu ser considerable; potser em donaria per fer la volta al món...
Doncs bé, després de tants anys, i com qui diu de casualitat, pocs dies abans que arribés el virus, aquesta ha estat la primera vegada que he arribat a casa amb una fulla d’eucaliptus, d’un vell eucaliptus que té una cova al tronc on s’amaguen els més petits, i que fa poc en una ventada va perdre una de les seves enormes branques. Durant uns dies va estar protegit per un cercle i es van plantejar si el tallaven o no; per sort ha sobreviscut.
La fulla és ovalada, amb forma de daga oriental, de color rosa; dorm des de fa un temps entre altres fulles de llibres.
Va estar durant una setmana a Tierra, una novel·la d’Eloy Moreno; després a El mapa de los afectos, d’Ana Merino, i ara m’acompanya a les Profunditats, de Henning Mankel, un dels meus escriptors preferits. De moment no ha estat a més llocs; però el meu desig és que continuï viatjant i conegui mons diferents, la majoria dels quals els viurà sense sortir de casa. Però segur que, quan passi tot això, tornarà al parc de Santa Amèlia i descansarà entre les pàgines de nous llibres que m’agradarà llegir a l’ombra del gran eucaliptus.