La tribuna
Venen temps de mirall
No sé gaire bé on ho vaig escoltar per primera vegada però des d’aquell dia la meva vida de persona confinada va canviar completament. Un dels elements que pot indicar que tens coronavirus és la pèrdua d’olfacte. Des d’aleshores vaig com un pointer per la casa i he convertit cada pet en un test superficial i cada evacuació en una prova completa. El més normal és que aquesta fos una bona manera de començar un article per dibuixar-vos un somriure i seguir llegint. Una petita llicència d’excolumnista retirat usada mil cops com a coixí narratiu. Previsible però alhora útil en temps en què les línies de guió, per revisitades que estiguin, ja ens estan bé perquè ens donen escalfor. Com aquelles comèdies americanes que molts dels que diuen detestar per no malmetre el seu prestigi intel·lectual consumeixen emocionats veient-les acabar, fins a 14 vegades, en morrejada sense llengua. Però el tema aquí és que no és mentida. M’ajupo, amb certa distanciació social del producte dels meus intestins això sí, i comprovo que l’olfacte em va bé tots els cops que visito el Roca.
Salutacions, em dic Gabriel Fernàndez i formo part del gros de la població que s’està a casa i fa teletreball, que vol dir que treballes menys que mires la tele. Miro de pencar tant com puc, faig gimnàstica seguint una noia per YouTube en una imatge tan ridícula que tinc la sensació que els mobles es ruboritzen, baixo a comprar de tant en tant i les visites a llançar la brossa i el reciclatge han anat adquirint la categoria d’entrada VIP a un concert a Las Vegas de The Beatles, Sinatra i Elvis en una jam. Parlo tant com puc amb la gent dels meus afectes, i desenvolupo dia a dia una absurda energia per convèncer-me que cada cop que demano salut per a tots els que estimo no estic pregant perquè, és clar, jo no soc de pregar, ni d’esglésies ni de coses d’aquestes… Si el món fos algú amb nom i cognom en situacions així es descollonaria a gust, i amb raó, veient com arriben a ser d’insignificants les nostres dèries. Especialment en aquesta part del món on la majoria tenim els macarrons i la calefacció més o menys assegurats. La pentinada al meu dia a dia arriba amb el consum d’informació. Admirant i reconeixent l’esforçada feina que fan els components del meu gremi, els periodistes, admeto que no aniria malament que a la majoria algun jutge ens apliqués una sentència d’allunyament de les notícies. Ser persones ben informades a dia d’avui, un cop les cartes ja estan cara amunt, no veig que et doni gaires avantatges. En canvi passar tres dies sense notícies pot ser altament beneficiós per a la salut. En fi, per pura deformació, jo seré incapaç de fer-ho però si algú se’n surt que m’expliqui si tinc o no raó. Tinc aquesta discussió amb la Gemma cada dia. Quan acabo de dir-ho agafa el comandament i posa les notícies...
Arribats a aquest punt de l’article us estareu fent una pregunta. La dels jutges a les pel·lícules. “On vol arribar?” No gaire lluny esforçat/da lector/a, enlloc. T’he volgut explicar que estic confinat com la majoria de vosaltres. Que estic preocupat com la majoria de vosaltres. I, això sí, que no veig cap sortida amable a tot el que està passant. I compte, no podem consentir deprimir-nos ni abaixar els braços. Absolutament al revés. Però no us puc dir que ens en sortirem, que tot anirà bé, ni cap de les proclames que s’estan escampant. Simplement, no ho sé. No em veureu tampoc sent del club de fans del ministre Benazet, que s’ha de reconèixer que està fent una gran feina de portaveu però que no serè jo qui contribueixi a posar-lo en un lloc gaire alt des del que es faria més mal si al final de tot cau. Sobretot perquè ell, n’estic segur, té tant fred com la majoria de nosaltres quan acaba el dia perquè ens està passant per sobre un tramvia amb més mala hòstia que el que va pelar Gaudí. Però sembla que necessitem un heroi i li ha tocat a ell. Aplaudim als balcons a gent que s’ho mereix, sens dubte, i ens abracem a les xarxes socials perquè som gent de pau, som fluixos perquè així hem crescut i necessitem samarretes de moda que ens recordin que seguim en el món normal. I no. La gent s’està posant malalta, alguns estan morint i els que curren en primera línia hi estan posant, literalment, la pell. I és també imprescindible dir-ho, m’emocionen la quantitat de gestos de solidaritat que sorgeixen dia a dia i que estan golejant els cretins i mesquins, que algun es va veient.
Resumint. Ara paciència i disciplina. Paciència per seguir a casa fins que toqui i per no jutjar precipitadament, ni a favor ni en contra, en un escenari tan canviant com aquest. Per entrenar-nos. Caldrà ser generosos. Cadascú tant com pugui. Perdrem diners tots, potser posició, potser regals, potser sopars, potser vacances, potser la feina… I poso el condicional per ser considerat. Venen temps de poder usar el mirall i mirar-nos amb la consciència tranquil·la. Quan tot passi hi haurà homenatges als molts que se’ls estan mereixent però cap d’ells comptarà tant com el que cada persona es faci a si mateixa jugant el paper que li correspon per ajudar en aquesta merda (si l’oloreu és que no teniu el virus) de crisi de la Covid-19.