Allò que ens deia el Félix

Fa quaranta anys, concretament el 14 de març de 1980, un parell de generacions de la població espanyola perdien el millor referent sobre la naturalesa i la vida. De cop, qui havia nascut a la dècada dels anys cinquanta i seixanta, es trobava orfe d’una veu, d’unes imatges i d’un batec vital que a través de la televisió, de la ràdio i de llibres els arribava, ens arribava molt endins. La notícia que provocaria un sentiment de dol generalitzat, que portaria llàgrimes als ulls oberts dels més joves i també dels més grans, era donada per ràdio a primera hora del matí d’aquell dissabte de març i s’estenia arreu de les contrades ibèriques i més enllà també. Una notícia luctuosa anunciava la mort, en accident d’avioneta, a les llunyanes terres d’Alaska, de part de l’equip del programa de televisió El Hombre y la Tierra, de tres components els noms dels quals van ressonar colpidorament a través de les ones de ràdio que rebien els transistors encara en aquella època funcionant a piles i amb so metàl·lic: Félix Rodríguez de la Fuente, Teodoro Roa García i Alberto Mariano Huescar. I, com deia aquell mateix dia al vespre, en el programa Informe Semanal de TVE, l’aleshores jove periodista Ramon Colom, i que traduïm: “Potser per les fatalitats del destí, és cert que les males notícies succeeixen en dies assenyalats.” Feia referència al fet que Félix moria el mateix dia que complia 52 anys. Teodoro Roa, en tenia 37 i Alberto Mariano, que s’havia de casar aquell mateix any, 23. Edats joves i ardides en què la vida no mereix encara la inesperada dalla de la mort. Amb el tràgic final del cap pensant d’El Hombre y la Tierra i dels dos excel·lents càmeres que ens portaven a casa les imatges de la natura, de les comunitats animals i vegetals, el programa que durant sis anys havia estat la millor eina per despertar la consciència de respecte a la naturalesa i ens havia fet descobrir les vivències de tantes espècies i ens apropava la bellesa de la vida, quedava parat de cop i de cop també el seu nom començava a agafar una dimensió mítica. La llavor que Félix Rodríguez de la Fuente va escampar a l’aire o directament sembrà, va fer créixer un planter que va donar i encara dona moltes vocacions de joves amb dedicació a la biologia i a les ciències naturals, emmarcades avui en dia en les anomenades ciències ambientals. Félix va ser qui, amb la seva veu, amb el seu missatge, va no només sembrar i propiciar esponerosos plançons, sinó que, com encertadament expressa el naturalista i ornitòleg Jordi Sargatal: “Félix ens va seduir, va saber tocar la fibra de l’enteniment i del sentiment alhora.” Sense la seva figura, a part d’haver aconseguit la declaració dels rapinyaires o del llop com a espècies protegides o regulades en la caça, ben segurament Espanya estaria molt més trinxada paisatgísticament i ecològica i no tindria el notable reguitzell d’espais naturals protegits que té, alguns dels quals propiciats i salvats per l’acció opositora de Rodríguez de la Fuente enfront de projectes urbanístics desmesurats, dessecaments, preses d’aigua o camps de pràctiques militars: Doñana, Daimiel, Gallocanta, l’Albufera de València, Añisclo aquí al Pirineu, l’arxipèlag de Cabrera, allà al mar Balear.

Fa ja més d’una dècada, el missatge profund i humanista de Félix Rodríguez de la Fuente retorna i sobrevola altre cop ben viu les societats actuals. Les agressions al planeta Terra ultrapassen ja les línies que la dinàmica natural de recomposició pot suportar. Explotada amb pocs miraments en totes les latituds, la Terra i nosaltres que en formem part com a espècie, en patim les conseqüències. En els mars i els oceans, les fibres gairebé microscòpiques dels plàstics abocats amb la major de les inconsciències afecten greument ja les cadenes tròfiques, l’alimentació dels animals marins i la nostra pròpia. Félix ens ho deia ja l’any 1972!, parlant de la porqueria llençada al mar, que ens afectaria: “Disuelta, en forma de venenos en la sangre de los propios seres vivos.” Allò que ens deia Félix, allò que ens poava davant dels ulls que ens feia obrir a la bellesa i al pensament, ens és tan útil com imprescindible. El seu fou un mestratge en majúscules, gairebé profètic, aprofitable en tota la seva forma i en el seu fons, més, quan vivim aquests moments durs de pandèmia greu, moments en què acusem els sotracs i podem notar endins una sensació de no trobar sentit a les coses, al viure de cada dia, a l’aventura, com deia Félix, de la vida, explicant el títol de la seva sèrie radiofònica: “La Aventura de la vida es una especie de cajón de sastre donde cabe todo, porque la Vida, con letras mayúsculas, es una entidad complejísima, posiblemente de extensión cósmica, que abarca desde el más microscópico de los virus, hasta el hombre.”

En aquest alentiment forçós, que hauria de ser una desacceleració voluntària i obrada sàviament per totes les comunitats mundials per assolir un futur més net i just, aquí a Andorra també si volem ser i persistir, la filosofia atresorada en el pensament de Félix Rodríguez de la Fuente, de millor respecte i comunió de l’espècie humana amb la natura, ens pot aportar dosis de coneixement i, al capdavall, de felicitat. Poueu i sadolleu-vos en els 124 capítols de televisió d’El Hombre y la Tierra i en els 365 meravellosos capítols radiofònics de La aventura de la vida, que trobareu en els arxius digitals de RTVE. I llegiu la biografia que Benigno Varillas va publicar a la Esfera de los Libros l’any 2010: Félix Rodríguez de la Fuente. Su vida, mensaje de futuro. I també endinseu-vos, ulls i cor oberts, com quan anem a passejar i així ens notem plens de vida, en el llibre que la seva filla petita, Odile, que tenia 7 anys quan va morir el seu pare, acaba de publicar a GeoPlaneta: Félix. Un hombre en la tierra. Tot un compendi, un garbellar, una incursió en el pensament i en allò de transcendent que ens va dir el Félix.