Ens en sortirem

Que lluny però que a prop que queda la crisi de les fargues del segle XIX i l’epidèmia del còlera, que lluny però que a prop que queda aquella economia de subsistència, que lluny però que a prop que queden les restriccions frontereres durant la Guerra Civil Espanyola, que lluny però que a prop que queda que els nostres països veïns quedessin devastats per les guerres, que lluny però que a prop que queda el tancament de la frontera francesa dels anys 50, que lluny però que a prop que queden les devaluacions de la pesseta dels anys 70... Que a prop queda tot plegat per la situació actual que estem vivint.

I quan miro aquesta història nostra recent em pregunto: com s’ho van fer? Com s’ho va fer un país amb pocs recursos, d’accés complicat i amb molt poquetes coses a oferir? Com s’ho va fer?

Segurament hi ha moltes respostes, com l’especificitat social i econòmica dels països veïns que engloba molts i molts aspectes. De tantes conjuntures que hi ha per explicar-ho, m’aturo en dues, les que per la meva forma de ser m’atreuen més. Una és la de la gent, els andorrans. L’altra, el nostre país. De la primera, pel que fa a la seva gent, en diria tantes, de coses: l’excel·lència de la nostra senzillesa i autenticitat va ser i és atractiu per a nosaltres mateixos i per als forans. Tenaços, treballadors i tossuts fins a la sacietat feia i fa que no entenguem el que és rendir-se. I deu ser per les alçades de les nostres muntanyes, que ens dotem de grans dosis de sentit comú. L’altra és la bellesa del nostre país. Les seves muntanyes vestides tan de blanc com de verd, els seus poblets escampats pel territori, les nostres esglésies romàniques, l’aire pur, el sol brillant, l’intens blau del cel andorrà. Una bellesa captivadora per a tots aquells que ens visiten. No entro en el petit comerç, que va ser el gran atractiu del nostre país i el gran esforç de molta i molta gent i que sota la meva opinió s’ha oblidat i minat iha anat desapareixent a poc a poc dels nostres carrers en pro de les franquícies low-cost.

I ara què? Andorra ja no és el que era? O sí? I com ho farem? I com es farà? I què es farà? I...

No ho sé, o potser sí.

El que sí que sé és que estem en bones mans. El Govern ha tingut una resposta ràpida, rapidíssima diria jo, i no pas fàcil en un país que viu d’obrir la persiana cada dia. Tot per salvaguardar el més preuat, la salut. El Govern també es posa al servei de tots els andorrans per esmorteir els efectes socials i econòmics com a conseqüència de les circumstàncies que vivim. Excel·lència d’execució en uns temps molt complicats.

Els andorrans, com sempre els ha caracteritzat, han fet gala de la seva solidaritat tant per part de col·lectius com d’individuals.

Sí, d’acord, tot molt bé i molt maco, però i què?

Serà difícil, ens costarà i segurament moltes coses canviaran. Però som tenaços, treballadors tossuts i amb grans dosis de sentit comú. Actituds indispensables per tirar endavant. I segurament s’haurà de potenciar com mai la riquesa del nostre país, que ja li toca.