A propòsit del món de demà

Venim escoltant com un mantra que el món canviarà a conseqüència de la crisi de la Covid-19. Que no serà el mateix quan ens en sortim. Cosa que, per cert, ja sabem des d’Heràclit: el riu de demà no serà el mateix que el d’avui.

Són diversos els gurus que pronostiquen, en articles de recent publicació, sobre de quina forma canviarà el món: des de Jacques Attali (ja portat a col·lació en aquestes mateixes pàgines) fins a Harari, passant per Byung-Chul Han.

En realitat, tots aquests articles són la prova que els esmentats pensadors no tenen ni idea de cap a on anirà el món, cosa que es fa evident quan avancen diverses hipòtesis (sempre amb la presència de la més pessimista en forma de dictadura digital en la qual els humans estarem sotmesos per aquells que processin les nostres dades) que obren el ventall a diferents escenaris, tanmateix a voltes contraris entre ells.

També es fa evident aquest desconeixement de com serà el món de demà quan comprovem que algunes de les hipòtesis que ara aventuren es contradiuen amb allò que fa pocs anys havien teoritzat amb relació al futur.

Així, Attali es contradiu ara en tot allò que va dir a Història de la modernitat, Com pensa el seu futur la humanitat (any 2013), en què ja, per curar-se en salut, deia: “De fet, jo identifico set futurs possibles de la modernitat, set projectes per a les generacions futures.” Fins i tot un rellotge aturat encerta l’hora dues vegades al dia.

Per la seva banda, Byung-Chul Han es qüestiona ara sobre la possibilitat que Occident hagi de renunciar al liberalisme a favor d’una societat disciplinària de caràcter oriental, basada en la panòptica perspectivista (amb un centre de control des d’on es vigila sense ser vist, com a les presons) que pugui posar fi a les pandèmies, contràriament a allò que mantenia que seria el futur a La societat de la transparència (any 2013), en què pronosticava que el futur passaria per la panòptica no perspectivista (les dades circularien en xarxa, i la vigilància i el control no estarien sotmesos a una autoritat central, sinó que estarien compartits per tots els usuaris).

Yuval Noah Harari presagiava a Homo Deus. Una breu història del demà (any 2016) la submissió de l’espècie humana a la intel·ligència artificial, si bé això havia de succeir d’aquí a “unes quantes dècades, si no un o dos segles”. A 21 lliçons per al segle XXI (any 2018) el seu pronòstic era el de les dictadures digitals, però a partir de l’any 2050. Ara, modifica aquestes apocalíptiques previsions: la dictadura digital pot avançar-se perquè la crisi de la Covid-19 ho ha accelerat tot i ens obliga a cedir ja les nostres dades biomèdiques als governs, els quals ho sabran tot sobre nosaltres.

No sé per quin motiu hauria de creure ara en les capacitats de Harari d’endevinar el futur si en els seus pronòstics del 2016 i el 2018 no havia tingut en compte la possibilitat d’una gran pandèmia que ja havia estat pronosticada per Bill Gates el 2015?

Tots erren perquè cap té la bola màgica per mirar el futur. Ni tan sols l’anàlisi lúcida de les claus que permeten interpretar el passat serveixen per predir el futur. Que li ho preguntin a Marx.

El món canviarà. Això és una certesa. Però ningú sap com ho farà, perquè la seva complexitat és tan gran que ningú pot desxifrar tot allò que incidirà en el nostre futur.

Certament, com a ciutadans ens toca mantenir l’esperit crític, i les anàlisis que fan aquests intel·lectuals ens donen claus (no certeses) per estar atents que l’exposició de la nostra intimitat i de les nostres dades –que s’haurà de permetre per sortir de la pandèmia– sigui excepcional i que no duri més temps del que sigui estrictament necessari. Haurem d’exigir que l’excepcionalitat, de la panòptica i la necessitat de disciplina en els nostres moviments, no passi a ser un sistema de vida contrari a la llibertat consubstancial a Occident. I, en definitiva, haurem de lluitar contra qualsevol temptació totalitària. També haurem d’exigir solidaritat i prestigiar aquells que es comportin amb empatia.

El sagaç Enric Juliana diu que “el món està espantat”. És veritat. I també ho és que la por és molt perillosa.

Però també és veritat que el món ha estat espantat altres vegades i, no obstant això, el món que l’ha succeït ha estat millor.

L’any 1942, Stefan Zweig va decidir suicidar-se amb la seva dona. L’intel·lectual jueu no va suportar la notícia de la caiguda de Singapur sota domini japonès, sense pràcticament capacitat de resistència per part de les tropes britàniques. El totalitarisme nazi ocupava Europa sencera i avançava amb pas ferm a la conquesta d’Stalingrad. La flota imperial britànica havia estat anorreada, la qual cosa deixava el darrer bastió europeu sense capacitat de resistència. Els Estats Units prioritzaven la batalla al Pacífic i deixaven Europa com a objectiu secundari.

Per a una de les ments més lúcides del segle XX, tot allò que havia representat Europa s’enfonsava. I no va poder superar la por que això li generava.

L’autor d’El món d’ahir no va saber esperar el “món de demà”: els aliats van guanyar la guerra, i Occident ha viscut dècades de llibertat, democràcia, prosperitat econòmica, avenços tècnics que han portat el ciutadà occidental a un grau de felicitat desconegut fins aleshores.

El món torna a estar espantat. És normal. L’hora que ens toca viure està plena de patiment, i també de dificultats per preveure el nostre futur. Les nacions que han estat líders d’Occident s’estan comportant de forma massa egoista, i els seus líders demostren miopia quan no deliri megalòman. Tot això desencoratja.

Però, com ja ha succeït en el passat, ningú no pot descartar que aquests temps plens de dificultats donin lloc a un món millor del que hem conegut fins ara. Molts indicis també apunten en aquest sentit.

Per això, cal tenir esperança en el món del demà.