El penúltim canvi?

La matinada del dissabte 28 al diumenge 29 passada ens van tornar a canviar l’horari oficial a tots els europeus. Vam haver d’avançar una hora els rellotges (els que no ho fan automàticament, que encara no són tots, ni majoritaris en tantes llars). La novetat d’aquesta vegada és que ens va agafar en ple confinament i diversos experts han dit que els efectes de mini jet-lag” han estat més forts que en anteriors ocasions.

La pèrdua de seixanta minuts, en principi, es traduiria en la majoria de casos a retardar en la mateixa proporció rutines com ara els àpats, o els moments abans habituals d’anar al llit i de llevar-se. Tot i els consells en contra de sanitaris i psicòlegs, és ben fàcil sense obligacions com ara la d’anar a les feines. Malgrat que, per estranys mecanismes del cervell, no falten casos excepcionals en què s’ha produït l’efecte contrari, i s’han avançat encara més els hàbits a les manilles o els dígits indicadors. Insomnis, malestars, desorientació, han estat segons les mateixes fonts més estesos i intensos que en anys anteriors, especialment en els grups d’edat sensibles: els més grans i els més petits.

Aquesta hauria de ser el penúltim o antepenúltim d’aquests canvis. La Unió Europea va decidir que s’acabarien a la primavera de l’any vinent i va obrir un debat entre els 27 per si fos possible arribar a un consens sobre quin seria l’horari definitiu, si l’estiuenc o l’hivernal. En el primer cas, el darrer avançament d’hora seria a la primavera del 2021 i el de diumenge passat hauria estat l’antepenúltim i, en cas contrari, el penúltim.

Costa de creure que la contrareforma horària arribi a fer-se realitat, almenys, dintre del termini acordat. La recordaran els “pares europeus”, si no revisen actes? Amb els britànics separats, que podrien tenir una influència enorme en aquesta matèria, i la prioritat a les matèries econòmiques que impera a Brussel·les, amb desacords tan profunds com l’actual sobre els coronabonus, difícilment es reprendrà l’afer, i menys s’aplicarà una decisió fins que no hagin passat del tot la pandèmia i els efectes col·laterals. Dit sigui al pas, els més optimistes auguren que la Xina, alliberada del virus, estarà més a prop que mai a esdevenir primera potència mundial i locomotora que arrossegui a l’alça l’economia global.

Veurem, o no, si els economistes optimistes l’encerten aquesta vegada. Tornant a la qüestió de les hores, més enllà del difícil consens sobre quines siguin les que es poguessin adoptar col·lectivament, resten les excepcions particulars d’alguns estats, com ara Portugal sempre “amb una hora menys”, com les Canàries i el Regne Unit, que a aquests efectes hauria deixat de significar.

Recordarem una vegada més la dita catalana: Reus, París i Londres -la variant valenciana és Borriana, París i Londres- per recordar que la ratlla imaginària del meridià de Greenwich, encara de referència internacional, passa si fa no fa per aquestes ciutats. Per què, doncs, aquí i als dos estats veïns sempre anem a “una hora més”? L’explicació cal trobar-la una vegada més a la història. Aquests horaris oficials corresponen al de Berlín i es van fixar el 1940, amb França ocupada per les forces nazis i una Espanya amb Franco i el “cunyadíssim” Serrano Súnyer ben amistançats amb Hitler.

Els qui reclamen el retorn a l’horari solar no només -que també- ho fan per raons d’adequació a la natura i perquè obre la possibilitat d’aplicar un timming -laboral, escolar, familiar, fins i tot televisiu- més raonables i saludables a llocs com l’Estat espanyol. També hi ha, entre els qui conserven i defensen la memòria històrica, una certa voluntat de rescabalament col·lectiu.

No sembla gens fàcil, però, que tornem a la mesura del temps d’“abans de la guerra”, com dirien els besavis supervivents. El Parlament europeu és a Estrasburg, a tocar d’Alemanya. I l’Europa que es diu unida tindrà la temptació de mantenir la unificació actual d’horaris amb el referent d’Alemanya, que, a més d’avantguarda econòmica, lidera les grans decisions del conjunt.

Així, sembla més que difícil que a París continuïn com fins ara i que a Madrid prenguessin com a referent la longitud geogràfica catalana, que aquestes valls ben a prop. O a l’inrevés. Ja hi havíem caigut en aquesta (im)possible diferència d’horaris en una anterior ocasió. I com sempre s’han vist coses i fets més difícils “a lo món”, què hauria de fer el nostre govern davant d’aquest dilema i el tan volgut com mai no aconseguit “equilibri” de relacions entre uns i altres veïns? Sembla que la solució no seria la salomònica: que els campanars toquessin les hores a dos quarts.