Se n'ha anat un artista

Ulls de colors, mirada felina, pacient i mandrós com un linx. Incansable i perseverant en el rastreig. Sense calendari, només temps a granel. Independent. Singular i irrepetible. Sovint poc comprès. Molt més que romàntic, profundament enamorat de la seva feina, del seu art. Mans molsudes com les dels pastors que ell tant admirava, aparentment poc dissenyades per a la destresa -en això sempre em recordava en Narciso Yepes- capaces però de rescatar, amb la delicadesa d’un rellotger, una agulla en el chaos enganyós de la seva particular Fàbrica, a casa Pantebre, avui desapareguda. Mans prodigiosament destres i precises per manejar minuciosament el seu laboratori, els seus papers fotogràfics, totes les seves màquines, llums, aparells, estris diversos, molts de creació pròpia, sobretot les seves càmeres i per bastir les seves obres, per captar el que l’envoltava. Perquè el Jordi era, sobretot, un artesà meticulós, amb un bocí d’ànima brancusiana. Com tot bon artesà, tossut i lliure. Alhora aspre com l’escorça del pi negre i suau com la roca polida per la glacera. Tota la vida sense perdre la innocència d’un nen. Tota la vida, generós com cap altre. El Jordi -el Pantebre, com molts el coneixien- s’havia d’intuir. Era dens. Una de les seves paraules o un dels seus silencis era més que moltes frases llargues d’altres. Calia conèixer-lo, a poc a poc, amb temps, allò que tant li agradava, el temps, sense mesura ni limitació. Tot el temps que fes falta per caçar la imatge, rastrejada durant anys, o per convertir un àpat en un fòrum. Cada una de les seves rialles sempre semblava ser la seva millor rialla. Cada un dels seus posats greus semblava ser el seu posat més greu. Era molt més gran del que aparentava, més savi del que semblava, en sabia molt més del que mostrava, era més amic del que poguessis imaginar. No estalviava ni l’elogi ni l’admiració per aquells o per allò que apreciava. No demanava, en canvi, mai, ni reconeixements ni honors. El Jordi Pantebre va ser un innovador, un activista cultural, un renovador. Va irrompre després d’anys creatius a fora i ens va trasbalsar la mirada. Ens va fer saltar del format postal al format audiovisual i a la multivisió. Ens va canviar l’escala. Va introduir i compartir amb nosaltres les grans panoràmiques. Va fer esclatar l’objectiu i els horitzons. Vam veure Andorra més gran, més espectacular, més vibrant. Va continuar explorant i experimentant altres camins de la creació artística. Retalls incomplets d’una capacitat que no ens va desvelar plenament, que potser només va insinuar. El Jordi són setanta anys carenant per crestes rocalloses, de vegades afilades i exigents, també per lloms vellutats, no poques vegades també per esbalçaders de vertigen. Mai ha tingut por. Les seves conviccions l’han apuntalat sempre. Dilluns passat, de matinada, es va fondre amb la boira. En un moment en què tothom dormia, va marxar. Se n’ha anat un artista, fotògraf i més, també un amic, discretament, gairebé sense avisar, amb els ulls plens de colors. Ara ja sobrevola les carenes. Com ell desitjava.