Catarsi

Un petit virus, un enemic invisible, el SARS-Cov-2, vingut de la Xina, ens ha recordat sobtadament la fragilitat de la persona humana, que a vegades tendeix a creure’s Superman o Superwoman en la frenètica activitat del riu de la vida que ens hem acostumat a viure...

Ho sabem, però sovint ho oblidem en els nostres diaris avatars; la història de la medicina és pròdiga en devastadores malalties infeccioses que s’han produït en l’existència mil·lenària de l’ésser humà i de les que abans, a semblança de la selecció natural del món animal, només sobrevivien els més forts.

Tot ha canviat i res ha canviat. Ningú pot assegurar avui que no serà víctima del virus que està circulant i que és de molt fàcil transmissió, i la frustració de la persona humana per les limitacions de les mesures adoptades és evident... Ens en sortirem, però costarà... doncs ara per ara no sabem ni quan ni quina serà la fi d’aquesta pandèmia, i només el recolzament entre les persones i el compliment de les mesures sanitàries acordades pel Govern i les restants autoritats i serveis en la seva abnegada, valuosa i meritòria tasca d’aquests dies, és la millor barrera de prevenció i solució al problema sanitari, pendents del descobriment d’una vacuna per al futur.

Com el resplendor del cel que va fer caure de cop del cavall Sant Pau mentre perseguia els cristians de Damasc; i com les plagues d’Egipte o els somnis del faraó sobre les set vaques lletges i magres que devoraven les set vaques boniques i grasses que pasturaven a l’herba vora el riu Nil sense que semblessin assaciades, o les set espigues plenes i bellíssimes que brotaven de la mateixa tija i que eren devorades per altres set espigues buides i cremades (que segons li interpretà des de la presó l’esclau hebreu Josep, representaven set anys d’abundor i set anys de carestia, de manera semblant als cicles o les crisis econòmiques actuals), estic ben segur que la pandèmia ens farà reflexionar i meditar... i potser l’obligació de quedar-nos quiets a casa, amb el confinament, hi ajudarà.

A l’inici del segle XXI estàvem tan ocupats en altres coses, que pocs van advertir que un virus mouria la nostra estructura mental i física. D’ara endavant, el Covid-19 modificarà la visió que teníem del món i replantejarà moltes preguntes sobre la convivència social i política; trencarà les visions econòmiques, teòriques i pràctiques... i potser ens ensenyarà a relativitzar... el primer és la vida! ... primum vivere, deinde philosophari..!

Potser ens pot ajudar a contextualitzar la Màxima 40 del Manual Digest, escrit pel fill d’Ordino Antoni Fiter i Rossell fa més de 250 anys, que resa: “En temps calamitosos de guerras y tribulacions, sufrirlas ab resignació y abaixar lo cap, a fi de poderlo tornar a alsar despres de finidas.” Malgrat la situació, tots hem de tenir esperança, coratge i força.

La magnitud de la tragèdia del coronavirus qüestiona molts principis i certeses, i també l’ortodòxia econòmica. El Govern del Regne Unit i el Banc d’Anglaterra (BoE) van anunciar dijous passat l’ampliació temporal i sense límit del descobert previ que té històricament l’executiu britànic; la Ways and Means Facility (W&M), mecanisme permanent pel qual el BoE presta directament al Govern sense que aquest hagi d’emetre bons i acudir al mercat de deute, s’ha posat en marxa començant a imprimir bitllets per finançar les necessitats extraordinàries provocades per la pandèmia mundial, amb el corresponent desequilibri de les finances públiques. És una de les respostes econòmiques extraordinàries per evitar l’enfonsament de la seva economia que es van incrementant cada dia que passa.

I segons el Fons Monetari Internacional, el món s’enfronta a una “crisi com cap altra”; la pandèmia “ha alterat l’ordre econòmic i social a la velocitat d’un llamp”, i provocarà el major impacte des del 1929. Segons la seva directora gerent, Kristalina Georgieva, hi ha una “extraordinària incertesa sobre la profunditat de la crisi”, i “el creixement global es tornarà bruscament negatiu el 2020 i anticipem les pitjors conseqüències econòmiques des de la Gran Depressió”. Aquests són els temps per als quals el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial foren creats, recorda l’economista, per recompondre la terrible trencadissa que havia causat la Segona Guerra Mundial, sota l’ègida del primer ministre britànic Winston Churchill i el president dels Estats Units Franklin Roosevelt, pasturats per l’economista John Maynard Keynes a la Conferència de Bretton Woods a principi del juliol del 1944, el mes següent del desembarcament de Normandia i quan encara quedava per endavant un any de moltes sagnants batalles a Europa. El pla de reconstrucció s’implementà tres anys després com a pla Marshall.

Un pla de reconstrucció tan audaç serà necessari després de la devastació provocada pel microscòpic virus, i de ben segur aquests organismes internacionals, i especialment el Fons Monetari Internacional, seran també ara molt útils per a la cooperació monetària i l’estabilitat financera... llàstima que el Principat d’Andorra encara no en formi part!

Andorra no s’ha pas quedat enrere en l’adopció de les mesures més adequades i convenients. Crec que és de justícia reconèixer les dificultats de tota mena existents en el tractament d’aquesta greu i delicada situació, i l’evidència que el Govern i el Consell General (en l’àmbit general, amb els cossos i serveis sanitaris i altres que en depenen), i els comuns (a les parròquies) vetllen i porten a terme les actuacions més convenients i estan adoptant les decisions més adients per protegir la salut, servint amb objectivitat l’interès general, com ho vol l’article 72 de la Constitució; i de tot això n’és una bona mostra l’actuació exemplar de tota l’Administració pública (i molt en especial el personal sanitari i de suport), amb la informació permanent a la societat i els múltiples decrets adoptant mesures excepcionals per la situació d’emergència sanitària que estan essent aprovats progressivament pel Govern en diferents àmbits a proposta dels diferents ministres competents en les matèries, i el projecte de llei tramès al Consell General i aprovat en la sessió del 23 de març passat, pel qual s’han adoptat mesures excepcionals i urgents en matèria laboral, de la seguretat social, arrendaments, fiscal, del sector financer, suspensions de terminis processals, de prescripció i de caducitat i moltes altres. I avui, diumenge de Pasqua, al moment d’escriure aquesta Tribuna, ja s’anuncia un altre projecte de llei d’altres mesures que durant aquesta setmana ha de ser presentat pel Govern al Consell General per a la seva tramitació urgent.

Seguint el parer del professor Clive Hamilton, de la Universitat Nacional d’Austràlia i de la Universitat Tecnològica de Sydney, en la seva obra Grown Fetish (El fetitxe del creixement), potser ha arribat el moment de qüestionar-nos l’axioma del creixement econòmic, com a única referència a l’èxit dels programes polítics i de les actituds personals. Els polítics, en l’àmbit mundial, fa anys que venen la idea que el creixement econòmic i uns ingressos més alts són la via vers un futur millor; no obstant això, després de molts anys de creixement ens hem d’enfrontar a una realitat: que no som més feliços i s’està fent malbé el planeta. Lluny de ser la resposta als nostres problemes, el fetitxe o talismà del creixement ocupa un lloc central entre els mals de la nostra societat: ha desnaturalitzat les nostres prioritats socials i les estructures polítiques, i a més ha creat un profund sentiment d’alienació entre joves i majors. Cal una política de canvi per als països, dominats per la malaltia de l’abundància i el consumisme inútil i sense fre, que estigui allunyada del neoliberalisme i de la penúria de l’esquerra tradicional.

És l’adeu abrupte a un model d’èxit artificial i postís. A Andorra també ens cal repensar les fonts de riquesa. Cal un nou model econòmic més sensat, més equilibrat i més estructurat del que tenim; amb plantejaments, idees i projectes a escala del nostre petit (minúscul) Estat. L’home és la mesura de totes les coses, deia ja el filòsof grec Protàgores 450 anys abans de Crist, i estic convençut que aquesta mesura i proporció Andorra no les ha tingut en compte durant els darrers cinquanta anys... penso que tots som conscients del creixement desmesurat i desproporcionat que ha experimentat el país, amb un resultat desestructurat, invertebrat i malauradament poc cohesionat socialment. Ha estat un creixement econòmic utòpic, irreal i clarament no sostenible. Crec que ara ens cal tornar a l’essencial, a la sensatesa, a l’assossec i a la proporció de les coses; i caldrà assumir canvis d’actituds i de valors per als propers anys, si volem mantenir l’existència i perennitat del nostre Estat i, seguint el nostre himne nacional, poder continuar sent creients i lliures per onze segles més sota el sistema polític del Coprincipat, que en aquestes circumstàncies tornarà a esvair qualsevol dubte sobre la seva idoneïtat, que no es pot qüestionar de manera fútil i irresponsable.

Cal actuar i tots hi hem de posar i fer germinar la nostra petita llavor. Per nosaltres, pels atribolats millennials i per tots els ciutadans. Per això, seguint Aristòtil pel que fa a alguns efectes de tota tragèdia, aquest article s’intitula Catarsi, o sigui neteja, purga i purificació.

*Xavier Jordana Rossell, advocat