Aquelles caramelles

La xerradissa associada a la passa d’aquest virus maleït omple les ràdios, les televisions, les pantalles virtuals i les tires d’opinió del diaris de conjectures de tota mena sobre si, després que passi la tronada, les coses i el món canviarà i ens canviarà tant que, i aquí la frase més escoltada, “res no tornarà a ser com abans”. Ho sentim dir de tal manera que les pors apocalíptiques i les temences de la gent de l’any 1000 queden en una senzilla escena de teatre, perquè la tramoia escenogràfica supera qualsevol retaule medieval. Ja hi havia, abans de l’enrenou provocat pel virot, veus decantades a fer discursos continuats de cantar les bondats de la persona humana, posant la pàtina de maquillatge a la realitat i fent-la gairebé asèptica, de tanta càrrega mística. I parlant de mística, recordo ara el dia de la presentació, a l’Auditori Nacional d’Ordino, del llibre en format d’obra d’art Engrunes de llum de Vicenç Santamaria, amb la presència a la taula de Raimon Panikker. En acabar, el Manuel Anglada va pujar a l’escenari a saludar autor i presentador i, quan ja baixava, me’l trobo de cara i li dic: “Senyor Anglada, com va, ja retireu?” Ell, fent anar el maletí que portava braç avant i braç arrere, digué: “Hola Jordi, va tot bé i ara marxo que estic fart de misticisme! Ja ens veurem.” I sense parar va enfilar pel mig de la sala saludant a bona part de la gent que el coneixien i l’estimàvem. Que la sotragada que vivim és de les fortes no cal tenir-ne dubte, però ho hem de mirar amb la fredor necessària per no escalfar més del compte l’ambient, ja prou enrarit, i evitar obrir escenaris mentals a la recerca de signes o senyals arribats del més enllà. No cal trencar-nos el cap en si això o allò altre respecte al perquè aquest virus i el perquè ens ha tocat a nosaltres, perquè tampoc en treure’m res. Allò que cal és plantar-li cara i evitar-ne la propagació adoptant les prevencions de contagi que són, és clar, farragoses i afecten la nostra manera de viure i de moure’ns, però és millor complir a raja tabla que no anar esquivant a salto de mata les ordres de quedar-se tancat a casa o de sortir als carrers amb les recomanacions de distanciament social, el veritable dard que va directe a l’essència de la llibertat humana. Quan escampi la tronada, veurem quina ha estat l’afectació real i –com si anéssim a mirar el tabac pedregat– vindran les valoracions i s’activaran les mesures necessàries per engegar de nou motors i tirar endavant. Les lamentacions, volàtils com són, i el fet d’assenyalar les culpes de poc serviran. Anar per feina i reemprendre les tasques deixades a mig fer hauria de ser la millor manera d’obrir els porticons i les finestres i també de posar-nos davant el mirall no per trencar-nos el pensament amb preguntes sobre l’existència humana, sinó encaminar-lo a obrar sense dependre contínuament de mirar telèfons o d’estar més pendents del que ens arriba enllaunat que de la joguinejant cantúria dels ocells o de les clarors de sol i de la lluna. Com bella i agradosa cantúria són aquelles caramelles que el Diumenge de Pasqua passat van fer sonar corals gràcies a la tècnica informàtica i visual. Ens meravella sentir-les, però no pas per sentir-les a distància sinó pel fet de ser caramelles i notar-ne el goig i gust. Una altra de les frases escoltades i escampades a tort i a dret aquests dies és: “Haurem de saber valorar l’essencial”, que queda mot bé però en el fons navega per la superficialitat més insípida. Essencial és allò que destil·la una cosa, un fet social, una activitat humana. No pas essencial com a necessària per viure. Allò imprescindible per viure és una altra cosa, més bàsica, fonamental. Les essències surten del més profund de la matèria, també de la ment, del pensament humà. I és en l’essència on hem de pouar tant les pròpies flaires predilectes com el colors del valors humans. Si ens fixem en allò essencial, s’abarateixen les línies escrites del fet humà i es redueixen a simples borbollons, a dir per dir, a escriure per escriure. Visca la Pasqua, i les caramelles, i la mona i els vols de les campanes i la llum dels ciris pasquals. Aquelles caramelles de diumenge passat ens van alegrar i ens van portar les veritables essències de la festa de Pasqua, potser tal volta massa perdudes en una època impietosa de xerradissa i de pim pam pum.