L'efecte papallona

Diuen que el moviment de les ales d’una papallona causa un gran efecte, potser catastròfic, als antípodes. Una pandèmia, què no hauria de provocar en un món global? Barbàrie tirànica com la del peculiar president de Filipines, Rodrigo Duterte, que va donar l’ordre de disparar a matar contra els ciutadans que se saltessin el confinament. Al sud de l’Índia, quan van enxampar uns turistes que havien desacatat la consigna i passejaven pel carrer, van tenir una idea millor i i pedagògica: fer-los escriure cinc-centes vegades una frase de disculpa.

Als estats veïns van reprimir aquestes actituds incíviques amb multes i, segons els casos, amb presó. Aquí, fins al moment d’escriure, la Policia només enviava cap a casa els vianants que no podien justificar les excepcions autoritzades a l’enclaustrament general, en tot cas i segons els ministres que han informat cada dia, molt minoritaris,

Després hi ha els pirates, que amb afany de lucre no respecten l’ètica ni les normes del comerç internacional. Turquia va retenir, amb afany de quedar-se’ls, una partida de respiradors adquirida per Espanya, tot i que finalment va deixar que continuessin ruta fins a la destinació prevista. Una altra partida d’aquests equipaments, a quinze mil euros per peça, estava ja carregada en un avió per fer-la arribar a Andorra, quan un altre comprador en va oferir setanta mil, i a ell van anar a parar. I encara hi ha qui parla de contrabandistes i de paradís fiscal andorrà, com si la transparència i la fiscalitat nacionals no haguessin estat homologades per la comunitat internacional fa temps.

I potser en un esglaó inferior al delicte o el greu atac a la moral hi ha la ceguesa d’alguns mandataris i la insolidaritat. La primera la van demostrar alguns líders polítics estrangers, en negar l’evidència de l’expansió del virus i sense prendre mesures per aturar-lo fins que es van haver de rendir a l’evidència: Bolsonaro al Brasil; Trump als Estats Units, que ràpidament va passar a ser líder en contaminacions i defuncions, o Johnson, el del Regne Unit, que ho va pagar amb la infecció personal i el tractament a l’UCI, per sort amb recuperació relativament ràpida.

Més enllà hi ha la insolidaritat dels qui, podent, no ajuden els qui ho necessiten. Potser acaparant materials mèdics o comprant-los a sobrepreu, com hem vist. Però potser el cas més peculiar és el de l’Argentina. Mentre no parem de llegir i escoltar les aventures d’espanyols i catalans que van anar a fer turisme i pels confinaments posteriors no poden (o podien) tornar a casa, resulta que les autoritats de la República Argentina van estendre el tancament de l’espai aeri als seus mateixos ciutadans, vinguts per treballar durant la temporada d’esquí i que van quedar aïllats aquí, per centenars. Els vols contractats pel Govern no han estat admesos. Potser els membres de l’equip del president Fernández pensin que ja estan ben atesos aquí, i això que s’estalvien. Al marge de permetre només operacions que faci la seva companyia de bandera, Aerolíneas Argentinas.

I aquí? Tres quartes parts de la població, segons enquestes de mitjans, està satisfeta amb les actuacions de les autoritats. Al ministre Martínez Bemazet li va sortir fins i tot un grup de fans via informàtica. A diferència d’altres indrets on preval del tot l’autolloança i les imatges amb membres de forces armades plens de medalles, el ministre de Salut i el portaveu Eric Jover “van al gra” en les seves compareixences i admeten, després, preguntes dels informadors sense “filtres” previs. No pot estranyar, així, el fracàs de la “cassolada” dels crítics, que sempre hi ha d’haver, i amb tota legitimitat, en democràcia

I no és només el gabinet Espot. Els comuns van anunciar la preparació de fons parroquials per contribuir a les accions de l’administració general i van encetar des dels primers dies mesures d’atenció als veïns, especialment al principal grup de risc que és la gent gran. Tots, o gairebé, des del departament de serveis socials van telefonar padrins i padrines personalment, per demanar com anaven de salut i es van oferir per fer-los la compra i portar-la a casa, o qualsevol altre servei. A Encamp –i cal suposar que també als altres– un “urbano” els va portar la primera mascareta, bastant abans que arribessin a les farmàcies. A més encara hi ha la solidaritat privada, de veïnes i veïns que no es limiten a participar en els més que merescut aplaudiment vespertí al personal de la “primera línia” contra la Covid-19, inclosos els sanitaris cubans. I els de la segona i tercera, i més, rangs de servidors: cossos especials, transportistes, personal del comerç autoritzats... Hi ha la comunicació informàtica pràcticament diària per demanar per l’estat de salut, i preguntar cada vegada que un o una va a la compra si a la resta li cal o vol quelcom. I fins i tot hi ha l’abastiment espontani a la resta de l’edifici de bones receptes dels cuiners i cuineres: crêpes repartits pis a pis, rosquilles, torrades de Santa Teresa, entre altres postres, fins a arribar a plats més complexos com ara peus de porc.

Quan arribi el control mèdic en el termini preestablert, les esbroncades a la gent magna poden ser “històriques”. Però ningú, ni una nova dieta obligada, traurà el gaudi dels boníssims abastiments solidaris, a més dels propis. Com diuen al sud del sud del Runer, “que nos quiten lo bailao”.