Algunes coses bones

El confinament m’agafa a la casa de Barcelona; així que ja fa cinc setmanes que estic tancat en què sols he sortit per tirar les escombraries i anar a la farmàcia o al supermercat. La dona i la filla encara no han trepitjat el carrer. Els dies passen volant i és ben cert que com es diu qui dia passa any empeny, encara que posats a fer, preferiria una altra monotonia, unes altres circumstàncies, que no hi hagués gent infectada i que s’haguessin pogut salvar moltes més vides. Però també dins del confinament trobes moments en els quals saps veure el millor de la gent i aprens a combatre els moments difícils. N’hi ha molts, d’aquest moments. No són importants, ni ho pretenen; però omplen un buit, un espai que ajuda a contrarestar la balança. Camino per casa i per la terrassa, la qual cosa em permet respirar una mica d’aire lliure. Passa gent pel carrer que surt a comprar o a passejar el gos; de tant en tant, parlo un moment amb persones que quasi no conec, però que ara s’aturen i em saluden fins i tot des de l’altra banda del carrer, doncs el silenci permet la comunicació; veïns de barri amb qui mai havia tingut una paraula; d’altres moments em saludo amb gent d’altres finestres que apareixen en aquesta nova vida, i a la qual mai havia vist. Aprens moltes altres coses. Sense voler jutjar ningú et fas una idea molt certa de quines són les pròpies prioritats i les dels altres, qui et truca i qui no; a qui truques i qui no et truca mai. Te n’adones que algunes coses són importants i d’altres no tant, que la convivència contínua i obligada té les seves dificultats i que hi ha maneres de supera-les. Veus l’extrema superficialitat de moltes coses, i també perceps la solidaritat de persones que se senten agraïdes a pesar que ho estan passant molt malament. De gent que és conscient de l’esforç dels que es deixen la pell, i altres que, en canvi, viuen al marge, com si el tema no anés amb ells. De vegades veus nens, també a les finestres, que ho porten la mar de bé i que et diuen o et responen amb un hola i un somriure. Cadascú viu aquests dies segons la seva pròpia visió. I, del que més estic convençut és que el millor és tractar de no jutjar les persones, i que tot sovint desconeixem els motius de per què fan les coses. Si traiem els casos flagrants d’imprudència i de gent sense escrúpols, que alguns n’hi ha, el millor és esperar que passi la tempesta i intentar no donar lliçons a ningú. I sobretot aprendre de qui, amb tota la que està caient, encara sap alegrar-te la vida.