Ja han florit els lilàs?

Envio a Canillo un manat de lilàs a darrera hora de la tarda del dia de Sant Jordi i em respon la veu de l’amiga, parlant sempre amb aquells ulls tornassolats que tot ho miren: “Ja han florit els lilàs?” I seguit, sense pausa, com quan a cau d’orella sents murmuris estimats, un doll de poesia, com si ella la tingués a punt de fer-la volar, que això és la poesia: “Perquè has vingut han florit els lilàs i han dit llur joia envejosa a les roses”, fent enlairar, com si fos la primera vegada, el poema de Joan Salvat-Papasseit. La imatge blavissa de les flors dels lilàs, esclatades ja Valira avall i a punt d’esclatar al país de les grandalles.

Envio també a una altra amiga de Canillo la fotografia dels lilàs. Com de content estic quan al cap de no-res m’envia una fotografia del roser de casa la seva padrina, a les ribes del Llobregat, quan ja ha passat als peus de Montserrat i comença a mandrejar entre viles i ciutats amb la mirada posada al mar. A més del roser de roses vermelles i grogues, m’ofrena també una foto des de casa seva amb la verdor encalmada i renaixent entre Canillo i Prats. “Respira!”, li dic, en saber-la de nou a casa després de dies de batre’s amb la pols de l’era.

Treuen el cap les grandalles i la menta retorna la verdor més viva als horts. Del tancament a casa al volar per les vores dels prats, per les ribes, per les cimes solitàries. Encara queden dies per al juny, però des de l’era, des de la clastra silent i closa sota els cels mallorquins, no m’estic de pujar a Perafita amb l’Esteve Albert fent de pastor i somiejant amb la goja allí entonant el seu cant joliu i bell: “Sóc la que ve de més lluny,/ sota el port de Perafita,/ on la maduixa petita/ ja dolceja a fi de juny.// Allí em trobo amb el pastor/ que pastura a solana,/ i a l’obac on neix ufana/ l’herba que té més tendror.// Tot brilleja sota el sol/ mentre sento que em pentina/ amb una pinta molt fina/ un fresquívol oratjol.// Una tonada avinent/ el pastor amorós refila/ mentre la tarda tranquil·la/ va caient caient caient...// Quan comença a vesprejar/ fins i tot el ventijol es calma/ jo torno a la meva balma/ i el pastor també se’n va.// El pastor fa el seu camí;/ tanca el ramat a la pleta./ I dins de la cabanyeta/ mentre dorm somnia amb mi.”

N’haurem de fer volar de poesia i l’haurem de passejar i portar-la a collibè –ella sempre és jove i lleugera com el vent– perquè miri amb els nostres ulls a banda i banda de camí i ens faci entendre millor i sense presses la vida. Ara que l’enyor i el pensament ens fan badar amb qualsevol mostra de color o olor de flor, comencem de nou a saber espigolar, a pellucar ací i allà, a deturar l’embranzida perquè reposi el cap i el cos i retrobar amb mirada i mans les formes del bressol. De la mar llunyana, més encara, del mig de l’Atlàntic, davant les illes Açores, Verdaguer escrivia el 15 de maig de 1875, just acabat de complir els trenta anys, lletres d’enyorança alegre per als seus amics trobadors, alades, com si fossin orenetes, per fer-les arribar a la plana de Vic: “Niuada de calàndries, poetes de ma terra,/ jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;/ avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,/ ai!, qui us sentís a l'hora de l'alba refilar!/.../ Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,/ cada turó amb la vesta de flors que més li escau./.../ Per eixos camps que fiten los lladoners i saules,/ lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?/.../ I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,/i el llir de flor vermella germana del clavell?/ Vermellegen per eixos restobles les roselles?/La clavellina enrama finestres i balcons?/.../ Tornaren-li orenetes al porxo que s'enyora?/ Ja van engarlandant-se de roses los rosers?/ Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre/ perquè a jugar-hi a estones davallin los infants./.../ Com deu alçar Casserres sa bizantina torre,/ per veure Sala-d’Heures i el vell cloquer de Vic!/ Lo Ter que envers Girona marradejant s'escorre/ se'n porta gaires pedres del seu mural antic?/ Castells de Savassona, d'Orís i de Centelles,/ gegants d'altres centúries, encara alçau lo front?/ Podré tornar a veure-us, masies i capelles/ d'on raja amb l'amor patri la fe com d'una font?”

Verdaguer torrejava cloquers i roques castelleres i solcava coromines i quintanes des del bell mig de la mar; tal era la seva força creativa. Això és la virtut i la fermesa de la poesia: somou les calmes més pregones i aquieta els més alterosos temporals. Així és de bona i de balsàmica. Acabem, vora els lilàs en flor o a punt d’esclatar, amb el poema El sol a la falda, de Palmira Jaquetti, ben trobada i asseguda en dolç repòs: “D’un raconet al sol faria un clos a la tarda, tan clara!/ I el llibre preferit em fora llar d’amistat somiada./ I aconseguir el sol! I m’era amic el llibre amb sa paraula./ Però la tarda en flor, sense paraules, m’ha dut el llibre estès/ d’aquell or viu que en tota cosa parla./ I el llibre se m’adorm, sol, a la falda.”