Informació i responsabilitat en temps de pandèmia (I)

Fa un mes i mig ja, aquí a Andorra, coneixíem l’inici del confinament per desaccelerar els contagis per la Covid-19, i comen- çàvem a observar un augment de la presa de consciència col·lectiva dels temps que venien per endavant. Aquesta es traduïa en una atenció més acurada a les dades, evolucions, i també, a compartir continguts de qualitat entre amics i familiars. En donaré dos exemples.

Les notícies conegudes com a fake news són generades a partir d’informacions parcials o extretes del context per fer veure el que no és. Un exemple és la informació que les vacunes als nostres infants els provoquen un risc més elevat de desenvolupar autisme. En els darrers anys, amb el desenvolupament massiu de les xarxes i la seva capacitat de propagar contingut, aquestes fake news corren més ràpid que no es propaga el maleït virus. Una de les causes és la propensió natural que podem tenir a deixar-nos guiar per una part del cervell que es vol estalviar l’energia de verificar la informació. La dificultat de contrarestar aquest fenomen s’ha hagut d’afrontar amb esforços seriosos. Efectivament, el perill social que suposa generar dubtes com en l’exemple citat pot provocar el ressorgiment de malalties epidèmiques que es consideraven erradicades o en camí, com el xarampió o la rubèola. A França, per exemple, mitjans de comunicació, premsa, ràdio i televisió, amb la col·laboració del món científic, han posat a disposició del públic els resultats de les seves investigacions, i no escatimen mitjans per aclarir el que sabem, les motivacions amagades darrere d’algunes pseudoinformacions, i els perills que comporten. Ha esdevingut també una primera necessitat en el món educatiu construir amb les generacions futures el criteri per verificar la validesa de les fonts.

Des de l’inici del confinament he percebut en el meu entorn una voluntat de contrarestar teories relacionades amb complots, teories que menyspreaven els esforços que es duen a terme, amb dades, amb opinions de científics, amb debats sobre la validesa de les fonts. Teories que anaven des de la creació del virus de la Covid-19 en un laboratori fins a la seva introducció voluntària, tan aviat per part del govern xinès com en un altre moment del govern americà, com també de la fundació Gates. I també teories que sostenien que, deixant de banda la salut (com si això no fos ja essencial), el confinament tindria conseqüències més greus sobre l’economia que no pas la propagació descontrolada de la malaltia.

El món modern i les xarxes ens han permès suportar millor totes les desavinences de l’aïllament físic: comunicació amb els nostres éssers estimats, teletreball, entreteniment... Només m’allargaré sobre aquest darrer punt. Amb la seva capacitat massiva per transmetre continguts, les xarxes també permeten arribar més fàcilment que mai a art, ciència, història, reflexió. Aquestes darreres setmanes he rebut de bons amics il·lustracions i per mostrar l’amplitud dels dominis en citaré només algunes.

El Bruno m’ha guiat a descobrir un gran pensador contemporani, Bernard Stiegler, i el camí extraordinari que ha emprès per assolir la seva motivació de millorar el món. El Pierre m’ha regalat una novel·la de Pierre Lemaître, historiador i novel·lista que posa en escena política sentiments, motivacions, frustracions i ambicions en la primera meitat del segle passat. M’han arribat una sèrie de conferències matemàtiques a disposició de tots des de la pàgina CultureMATHS, d’experts del ministeri d’Educació francès amb la col·laboració de l’Ecole Normale Supérieure de París, poder seguir-les en qualsevol moment des de qualsevol lloc és, simplement, inestimable. I el Joan em va compartir una visió de fa més de 40 anys i que s’ha fet viral, de Félix Rodríguez de la Fuente. Hi exposa molt breument, amb algun exemple clar, les dificultats del món polític amb la ciència i recíprocament. I és la reflexió arran d’aquest article que m’agradaria compartir més endavant. Ah, i ens en sortirem!