Informació i responsabilitat en temps de pandèmia (II)

Per seguir amb la reflexió iniciada ahir, parteixo de la visió citada del naturalista Félix Rodríguez de la Fuente recollida en una entrevista que li van fer fa 42 anys. No en puc parlar sense citar-la:

“Aunque parezca mentira, cuando la humanidad tiene que tomar una medida drástica y trascendente, cuando a usted le tienen que operar de una apendicitis, llama a un científico, que es un cirujano o un médico. Ahora bien, cuando se quieren tomar medidas a medio y a largo plazo quien lo decide es un hombre que tiene muy poco de científico y, si lo tiene, es por casualidad: un político. […] La ciencia nos puede aportar los elementos que precisamos para salvar la humanidad. Sin embargo, las decisiones no pueden tomarlas aún los científicos, las toman los políticos.”

Difícil de comentar quan queda tot dit i clar, oi? Doncs no m’hi atreviré. Només afegiré que en una extensió de la xerrada posa de manifest com el polític, generalment, considera més important l’economia que els advertiments sobre la destrucció d’allò mateix sobre el que se sustenta: les persones, la salut, la seguretat, els recursos per viure.

Personalment, confesso que em sento molt afortunat de no haver patit directament els efectes més devastadors de la malaltia. I amb aquesta sort també m’he deixat envair per una frustració, durant el confinament, que he hagut de treballar amb exercicis sobre la ment, i també amb la raó i la informació que ja vaig comentar ahir. I llavors he pogut valorar aquestes paraules del Gran Mestre. Quina sort la nostra de patir aquesta epidèmia tenint al capdavant un ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, que entre tantes coses que podem apreciar de la seva persona és pneumòleg! Quina sort de poder sentir Eric Jover, ministre de Finances i portaveu, que és doctor en Química i que dona la importància que es mereix a la paraula científic, compartint de manera tan clara les preses de decisió del nostre Govern. I

quina sort poder comptar amb Xavier Espot com a cap de Govern, que ha pres la mesura del que és essencial davant el que han menyspreat caps d’Estat de grans nacions. Citaré ràpidament Macron, autoritzant el desenvolupament de les eleccions municipals, a l’inici del confinament dels seus veïns, prioritzant l’aspecte polític. Sánchez, proclamant un estat d’alerta, sense autoritzar que les comunitats es puguin protegir dels desplaçaments que han agreujat la situació del nostre veí del sud. Johnson, anunciant que el Regne Unit no seria tan irresponsable per aturar l’economia, retardant així les mesures que la força de les coses li han fet prendre més tard i amb pitjors conseqüències. I per vergonya aliena no parlaria de Trump, de la seva manca de voluntat d’arribar a una acció conjunta amb el G-27 per voler prioritzar l’estigma de l’origen del virus, de la seva negació prolongada de la gravetat de la pandèmia, de la seva culpabilització i posterior treta de suport econòmic a l’OMS, si no fos que és, ni més ni menys, el cap de la primera potència mundial.

Sí, estic orgullós de tenir al capdavant del nostre Govern qui hi tenim. I encara més quan la recuperació per al nostre país no presenta els asos de les potències mundials que he citat i la responsabilitat no és tan fàcil d’assumir. Tinc l’esperança que el rol de l’assessorament dels científics de referència per sortir d’aquesta crisi seguirà. Que sabrem escoltar el crit unànime de la comunitat científica cada vegada més desesperat perquè lluitem contra l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, contra la desforestació massiva, contra l’esgotament de recursos, contra la pol·lució dels sòls, de les aigües, de l’aire, contra els atacs a la biodiversitat. No ens deixem perdre pel confort, com els companys d’Ulisses a l’illa dels Lotòfags. Sapiguem actuar. I en quina mesura un petit país com el nostre pot prendre decisions en aquest sentit, en podrem parlar més endavant. Sabeu? ens en sortirem!