Res tornarà a ser com era, i si torna a ser el mateix que fa uns mesos, potencialment tindrem un problema, ja que qualsevol futura situació d’aïllament / confinament ens tornarà a posar en risc social i econòmic. A diferència de la majoria d’estats, no podem posar la màquina d’imprimir bitllets per injectar liquiditat a l’economia i ens costarà molt superar-ho.
Què volem dir amb això? S’ha demostrat un cop més que la dependència que tenim de l’exterior, amb només dues carreteres que ens comuniquen amb els estats veïns, representa una amenaça enorme per al nostre sosteniment.
Recordem què ha passat durant els darrers mesos previs a la Covid-19: l’esllavissada davant del Punt de Trobada, l’esllavissada a prop del Pas de la Casa, les diferents manifestacions i bloquejos a carreteres que van cap a Andorra, a Espanya i a França, o anant una mica més lluny, però que també ens repercuteixen, l’esllavissada al Mont Lluís i l’esllavissada a l’N-260 a Pont de Bar. Tots aquests esdeveniments, en major o menor grau, han tingut impacte en la nostra economia, en la circulació de persones i de mercaderies.
Ara, però, la situació de dependència geogràfica i econòmica ha arribat a nivells màxims històrics, que es diria en llenguatge borsari. No oblidem els calfreds que hem tingut cada vegada que han arribat notícies o fake news des de fora que deien que ens tancaven les fronteres.
Cal, doncs, d’una vegada per totes desconfinar el nostre aïllament geogràfic. Entre d’altres possiblement s’hagi de posar sobre la taula una llei de concessions que permeti concessionar i construir sense que ens costi ni cinc aquelles infraestructures que ens obrin internacionalment, ja siguin túnels, aeroport, tren o heliport, mitjançant empreses privades que ho executin i explotin.
És, doncs, un cop més, evident que la diversificació econòmica passa per obrir els nostres accessos a més països i a més modalitats de transport, però amb això no n’hi haurà prou, el nostre PIB ha de canviar i mutar radicalment, reduir com dèiem la dependència i llavors atraure persones i nous sectors que creïn riquesa, llocs de treball, i que amb la lliçó apresa, siguin més tecnològics i menys presencials. Per exemple, probablement repensar algunes deduccions a l’IRPF perquè els propers anys converteixin el nostre país en un lloc encara més atractiu, amb seguretat física, jurídica i ara també sanitària. En definitiva, hem de ser molt atractius per atraure talent i generar noves tipologies de negoci. Caldrà pensar en totes aquelles noves fonts d’ingressos que permetran omplir una mica més la bossa de l’Estat, ja que la recaptació tradicional baixarà en picat, i per fer-ho hem de fer les coses de manera diferent a com les hem vingut fent fins a dia d’avui, trencar tòpics, tabús, disruptar, fer coses diferents i fer coses que no volíem fer.
Però fent pujar els ingressos no serà suficient, ja que difícilment pujaran prou per compensar el forat econòmic que la Covid-19 deixarà a les arques públiques (per no dir a les economies privades), més del que ens pensem, segur.
Cal replantejar absolutament tota la despesa pública, i quan diem tota és tota. Lamentablement amb la caiguda d’ingressos públics que tindrem no en queda altra que una contenció de tots els capítols de despesa pública, començant pels sous dels polítics i fins a l’últim euro que es gasta en qualsevol de les empreses públiques i parapúbliques. Tots hem de ser corresponsables amb la gestió i estrènyer-nos els cinturons.