Informació i responsabilitat en temps de pandèmia (III i últim)

Havent manifestat ahir la necessitat vital d’actuar immediatament contra la destrucció del nostre entorn, voldria acabar avui evocant algunes orientacions que em semblen al nostre abast com a país modest.

Primer de tot, en l’àmbit energètic. Fa pocs dies Sergi Riba Porras, enginyer civil i amic inquiet, va escriure un article difós en la premsa del país sobre la capacitat que té Andorra per produir electricitat hidràulica. El fre per a aquestes centrals ha estat sovint el baix rendiment econòmic respecte a la compra d’electricitat als nostres veïns. Hem de recordar que el preu baix no significa un cost baix: el primer cost d’aquesta política és que perdem recursos nacionals, els diners que paguem a fora, són pocs, però marxen. Els que paguem per produir aquí es queden aquí. El segon és que perdem autonomia, i malgrat no ser possible abastir-nos nosaltres mateixos, no ens podem perdonar no fer-ho al màxim de les nostres capacitats. I el tercer, i no menys important, és que l’energia hidràulica és renovable, i no és el cas de la totalitat de l’energia que comprem als nostres veïns. Un exemple de bon funcionament és la minicentral d’Arcalís, en funcionament des de fa cinc anys, amb una producció anyal equivalent al consum de l’estació d’esquí.

Aquesta reflexió ens empeny a demanar als nostres responsables que posin a disposició tots els mitjans per poder tirar endavant els projectes de minicentrals hidràuliques. I amb la mateixa lògica, tots els projectes que sorgeixin per produir energia: eòlics, solars: fotovoltaics i tèrmics, i la biomassa. La biomassa que tenim a tocar, i certament a un preu de producció més elevat que on arriba una processadora, però és nostra! I tot el cost de la seva explotació es quedaria a Andorra! De la mateixa manera que hem sabut prioritzar la salut davant de l’economia a curt termini, ens toca prioritzar el desenvolupament d’aquestes fonts d’energia. També hem de cercar l’eficiència, que en algunes situacions, com es va fer al Centre Esportiu d’Ordino el 2013, pot reduir un 70% la factura energètica. Així també cal potenciar aïllament d’edificis, transport públic, hàbits i gestió de residus, entre altres!

En segon lloc, en l’àmbit alimentari. Com hem notat durant aquest període, la nostra dependència és molt elevada. I sempre ho serà mentre siguem més de 70.000 habitants en el nostre territori muntanyenc i reduït. Així doncs, com amb l’energia, és una necessitat imperiosa que dediquem esforços a valorar tot allò que siguem capaços de produir en l’àmbit intern. La carn de qualitat és un exemple encoratjador a seguir desenvolupant. La reintroducció d’ovelles és tan necessària per a la gestió del nostre territori com els recursos que aporta: carn, llana i llet. El projecte de la trumfa d’Andorra, que no es va valorar al seu moment per la competència de producte de fora, també l’hem de recuperar. I sí, sabem que el model del tabac té data d’expiració. I bé, qui dubta de la capacitat dels nostres agricultors per substituir el conreu de tabac per productes de consum alimentari? Clar que no tindrem el rendiment de la plana, però ens podem estar de produir tot el que sapiguem? No!

Pel que fa a la gestió del nostre territori. En aquest punt només cal que ens projectem en una Andorra que s’abasteix tant com pot d’energia renovable, una Andorra que sap cultivar de manera sostenible, una Andorra que sap criar animals en aquest entorn tan lluny de la industrialització del món alimentari, una Andorra que sap gestionar els seus boscos per extreure’n la biomassa, una Andorra sostenible i respectuosa amb el medi. Doncs, sí, us he de confessar que aquesta visió és la que m’agradarà compartir per atreure turisme al nostre país, aquest nou turisme que haurem d’anar a buscar. Amb les nostres cartes: competència fiscal, que ens permet la nostra sobirania, qualitat de l’entorn, savoir faire en molts dominis, com en l’hostaleria, les finances, el comerç, que hem desenvolupat de manera improbable en aquest racó del Pirineu, hem de poder tirar endavant aquests projectes.

I evidentment cap d’aquests punts no és prioritari davant de la salut i el benestar de les persones, amb tot el que significa, educació, seguretat, respecte dels drets de les persones. Ara, no desenvolupar-los ens pot suposar no disposar dels mitjans per garantir-los.

Amb tot això, tinc el convenciment que entre tots ens en sortirem!