Recuperació d'espècies

Juntament amb la millora mediambiental, un altre efecte col·lateral de la pandèmia ha estat el retorn a espais urbans d’espècies de la fauna salvatge. Sense arribar als intuïts ensurts per l’aparició d’un puma als carrers de Santiago de Xile, o d’osses a jardins, cuines i guaitant per les finestres, aquí hem pogut veure, amb filmacions oportunes, un cabirol al galop per l’avinguda Tarragona i una llúdriga vorejant el Gran Valira a Escaldes, per no parlar de les parròquies altes.

Tot fenomen té aspectes positius i, a la vegada, negatius. En el cas de la fauna endèmica es produeix la reproducció desmesurada d’alguns animals que perjudiquen els anomenats racionals. Aquí senglars i cabirols malmeten els conreus i potser no trigaran gaire, com ja s’han anunciat a la resta del Pirineu, les batudes selectives per reduir el nombre d’uns i altres fins als límits desitjats, en un paper controlador que ens hem atribuït els també anomenats amos de la creació.

En això estàvem, amb les notícies i imatges de la natura pròpies dels grans documentals internacionals, quan a les notícies positives en general sobre el coronavirus a casa nostra s’afegia l’informe de la universitat de Singapur –país entre els pioners en el control i la dominació de la pandèmia– que s’atreveix a posar dates a la fi definitiva de la malaltia als diferents estats. Si més no, a la superació de l’actual onada de contaminacions.

I vet aquí, que mentre l’assaig situa aquesta data tan esperada en el 5 d’agost per a França i dos dies més tard –el 7 del mateix mes– al veí del sud, preveu que en aquestes valls tinguem superada la contingència dos mesos llargs abans: el 3 de juny; o sigui, d’aquí a un mes escàs.

El Govern s’ha mostrat prudent en l’avaluació de la dada, i molt probablement amb tota la raó. Recordem les categories de mentides i el lloc que ocupen les estadístiques. Els resultats de Singapur semblen obtinguts per les comparacions dels estudis sociològics a cada comunitat nacional sobre l’abast i la perdurabilitat de les contaminacions cadascuna on s’han donat per superades i l’eficàcia de les mesures aplicades en cada cas. Quelcom molt incert davant la fiabilitat relativa de les dades oficials sobre el volum de població afectada i els desenllaços fatals en cada territori.

Afavorits per l’escassa extensió i la població relativament limitada de les Valls, pel moment som a l’únic indret on es farà el test doble a tots i cadascun dels ciutadans, inclosos els qui venen a treballar de més enllà del Runer. Així es podrà quantificar gairebé al cent per cent, i en tot cas millor que amb qualsevol mostreig parcial, l’estat real de l’afectació per la Covid-19 i de la immunització d’aquells i aquelles que l’han superada, conscients o sense ni tan sols adonar-se’n.

Un cop delimitats els riscos, si com cal esperar en resulten mínims, es podrien recuperar gairebé totes les activitats abans habituals, sense més confinaments que els imprescindibles dels afectats per la malaltia. De fet, en això de reduir les limitacions de moviments ja anem avançats respecte dels dos Estats veïns. Fins i tot hem pogut llegir que la ministra Calvó ja ha encetat els contactes amb l’homòloga espanyola Teresa Ribera sobre un possible alleujament de les restriccions al trànsit transfronterer.

Si les perspectives més favorables es complissin, resultaria que catalans, espanyols i francesos tindrien un lloc segur on anar a l’estiu. El que no seria tan segur per a la nostra ciutadania seria recuperar la principal font d’ingressos econòmics, els turistes, sense comprovació prèvia que no ens poden portar noves contaminacions. No és estrany, doncs, que els hotelers hagin demanat ja que a l’entrada, o al lloc d’origen, hagin estat sotmesos a una prova fiable de l’absència de la malaltia.

En el millor dels supòsits, una reactivació de l’activitat turística seria el millor dels ajuts per ajudar en la superació de la segona crisi, l’econòmica, també catastròfica segons tots els càlculs. Tan de bo.