D'ahir a avui, llibres. En temps de confinament

El proppassat 8 de març moria a Barcelona, d’una crisi cardíaca, l’escriptor, urbanista i polifacètic Lluís Racionero, nascut a la Seu d’Urgell. Tenia 80 anys. Serveixin aquests comentaris al seu article de petit homenatge pòstum.

En el seu article De D’Ormesson a Houellebecq (Culturas / D’ahir a avui, Llibres. La Vanguàrdia, 18 de maig del 2019), Lluís Racionero s’atreveix a contraposar sàviament dos referents de la literatura francesa del moment. De l’aristòcrata Jean d’Ormesson, nascut el 16 de juny de 1925, traspassat el 5 de desembre de 2017, autor entre moltes altres obres d’Au plaisir de Dieu, novel·la autobiogràfica, i Je dirai malgré tout que cette vie fut belle (gener de 2016), el seu últim llibre, a l’extravagant i polèmic Michel Houellebecq, nascut el 26 de febrer de 1956, autor de grans èxits com Les particules élémentaires, Plateforme, Soumission... fins a la seva darrera creació, Sérotonine (gener de 2019).

Dos autors diametralment oposats, tant en la seva actitud davant la vida –enèrgica, vital i optimista el primer, sòrdida i nihilista el segon– com en el seu somriure –rialler i plàcid el primer, sarcàstic i... “sardònic i cadavèric”, com diu Lluís Racionero, el segon–. El cas és que malgrat aquestes diferències abismals, i moltes altres, els dos autors contraposats ens inviten a la lectura i ens sedueixen, cadascun a la seva manera.

Sempre segons Racionero, D’Ormesson, considerat durant més de quaranta anys com l’ambaixador mediàtic de l’Académie française, acudia amb freqüència als programes televisius literaris o més generals. També se l’invitava sovint a debats i col·loquis, per la seva erudició i el seu art de bon conversador. El seu món és plàcid i ens fa compartir la seva alegria de viure. Una de les seves frases preferides parlant de la vida era: “Gràcies per les roses. Gràcies per les espines.” D’Ormesson es mou amb elegància entre castells i palaus. Freqüenta l’aristocràcia, però no per això és distant. El seu estil enèrgic i alhora concís enganxa el lector i el fa avançar sense parar. “Té alguna cosa d’hipnòtic, tot energia i concisió”, remarca Lluís Racionero.

Houellebecq és ben bé l’altra cara de la moneda. Defuig els programes televisius, és esquerp i poc amant dels esdeveniments socials. No s’amaga. Simplement sembla que no s’interessa per res. Cap complaença en la bona vida. En la novel·la Sérotonine, es presenta com un amargat, depressiu, i sembla trobar-hi gust. S’atreveix a explicar-nos els aspectes més sòrdids de la vida quotidiana, de la seva pròpia vida. En un món de drogues, antidepressius, nicotina, i sexe...

M’agradaria citar dues ratlles de la periodista d’El Periódico Elena Hevia: “Un cop més, l’escriptor francès més llegit (i també el més odiat) ho ha tornat a fer: l’èxit i la polèmica.”

Però... El seu estil també té alguna cosa d’hipnòtic, que ens arrossega fins a l’última pàgina, encara que alguna vegada ens aclapara i tindríem ganes de llançar la tovallola.

En conclusió, amb la vènia de Lluís Racionero, deixem a cadascú el que justament li pertoca. Són dos éssers humans, dos caràcters, dues expressions clarament oposades davant la vida. Agraïment explícit de l’un, “exposició notarial de la sordidesa i de la ximpleria postmoderna de l’altre”, recalca Racionero. En qualsevol cas, dos escriptors de talent, dos malabaristes de la ploma. Dotats ambdós, entre d’altres qualitats, de saviesa i d’intel·ligència. Si encara no els heu llegit, deixeu-vos anar amb D’Ormesson, agafeu-vos fort amb Houellebecq!