La lluna al Casamanya

Veure passar el Jaume Riba amb la càmera fotogràfica a la mà és senyal d’alguna nova aventura poètica per terres andorranes. A trenc d’alba, quan la llum neix i és neta i nova, o al capvespre, amb la claror esfilagarsada anant-se’n a joc un cop finada la jornada, les anades i tornades del Jaume trillant els camins o enfilant-se a les baseres, esperant el sol o empaitant una ombra, són pàgines de la cultura andorrana que cal tenir-les anotades en el llibre de la seva història documental, formada no tan sols per pergamins i papers redactats i escrits per posar les fites que marquen gestes i el pas dels segles, sinó també per imatges captades perquè siguin testimoni fidel de la vida de la gent o dels indrets. Documents que representen molt més que allò retratat, perquè porten associada la càrrega de sensibilitat de qui capta la imatge, l’artista fotògraf i els elements bàsics per esdevenir patrimoni cultural. Quan fa uns mesos parlàvem aquí a la Tribuna dels llibres realitzats pel Bonaventura Adellach i el Jaume Riba, dedicats al pic d’Arcalís i al tomb d’horitzó pervingut ja des de la prehistòria, ens hi referíem com a aventures culturals, les quals ens són tan necessàries com l’aire que respirem. Ens calen aventures culturals, escrivíem, “perquè fan la funció d’estilet, precisa i curosa, però també fan la funció de l’ariet, el cop sobtat però igualment certer, el cop d’efecte que fa portell i ens allibera, ens omple, ens agafa en revolada i ens enfila enlaire, ens fa avivar”.

A vegades, pel sol fet d’agrair-li al Jaume Riba la feina feta i tenir-lo present en l’aire i en el paisatge, penso en figures destacades que dècades abans també van solcar les valls andorranes i serralada de Pirineu cap a llevant i ponent a la recerca del mot, de la paraula, de la imatge. Penso en les eixides filològiques de mossèn Antoni Maria Alcover d’ara fa cent anys, sense les quals tantes paraules i expressions de com anomenar les coses de la vida s’haurien perdut. O recordo les excursions geogràfiques de Pau Vila, gràcies a les quals tenim explicacions i imatges nítides d’una manera de fer avui en dia del tot canviada. O les excursions onomàstiques de Joan Coromines, sense les quals també una muntera de noms de lloc haurien marxat riu avall. O se’ns presenten de cara i ben dreçats, els treballs etnogràfics de Ramon Violant, o els geogràfics i geològics de Lluís Solé Sabarís i de Noel Llopis Lladó, eminents estudiosos i bons coneixedors d’Andorra. Escrits aquests noms, hi afegeixo, merescudament, el del Jaume Riba Sabaté, al qual seguirien altres de noves generacions andorranes amb ben notables tasques de recerca i estudis. Hi poso el del Jaume perquè, girant la vista ja mig segle enrere, les seves fotografies signifiquen un testimoni essencial de la fesomia natural andorrana, compaginada a més amb la fesomia humana. I per essencials, les imatges captades amb voluntat i esforç, virtuts sense les quals la destresa del fotògraf quedaria mig amagada; les imatges del Jaume Riba respiren aventura poètica, ens atrauen i ens fascinen, íntimament, perquè ens arriben carregades de sensibilitat i de poesia.

Fa deu anys l’Institut d’Estudis Andorrans publicava un llibre dels que, pel seu contingut i expressivitat, no hauria de faltar en cap llar andorrana. Perquè tot i tractant d’una ciència com la geologia, a voltes titllada de farragosa, ens explica la referida al Principat d’Andorra d’una manera tan pedagògica com agradable, fornint-nos visualment les fotografies del Jaume Riba d’un recorregut panoràmic a vol d’àliga o posant-nos arran de terra, notant a la pell l’escalfor de la pedra batuda pel sol o, als peus, la mullena viva del rierol o la més enxopada de la mullera tortada i puntejada de verd. Per poder mirar-nos des de casa i aprendre com és la pell andorrana, vella de 500 milions d’anys, l’IEA va gestar Altres mirades. Itinerari visual per la geologia andorrana, de Montse Mases, Natàlia Gallego i Aina Margalef, amb les fotografies del Jaume Riba. Meravella de llibre, explicat pas a pas, racó a racó, amb coneixements científics que se’ns fan propers, vistosos i entenedors. Hi trobareu també, entre tantes altres, la fotografia de la lluna al Casamanya un capvespre d’hivern. Amb això, ja està tot dit.

Que aquest llibre, a l’espera de poder tornar a trescar lliurement per les comes i els serrats, us serveixi des de casa per sortir a veure i a escoltar la simfonia geològica d’aquest país, pirinenc de cap a cap, que és Andorra.