Una oportunitat

No n’esteu fins al capdamunt que us diguin que les crisis són oportunitats? I és que, sovint, el que no s’explica és que les crisis poden ser una oportunitat però depenent de com hi reaccionem. Una crisi és, en primer lloc, un senyal que alguna cosa no funciona. Si entenem que una crisi és un avís que cal canviar quelcom, aleshores, potser serà una oportunitat. Ara, si només pretenem tornar on érem, podrem estar un temps més o menys tranquils però, més d’hora que tard, ens trobarem en una altra crisi igual o pitjor.

Penseu en la crisi del 2008 segons aquests paràmetres i entendreu una mica més la crisi actual. Una part dels pitjors impactes actuals de la crisi tenen a veure amb el fet de no haver fet canvis importants, estructurals, abans. A això em referia justament quan fa uns mesos vaig fer un parell d’articles mirant de posar-nos en guàrdia contra un excés de cofoisme i de l’immobilisme. (https://www.diariandorra.ad/noticies/opinio/2019/10/23/el_futur_ara_152381_1129.html?fbclid=IwAR2XYsdnIrJP_dW7ULxFR-07ZVzJ3_J6F5diBpkj6txffaEZ BVW0Ywi03Ig

https://www.diariandorra.ad/noticies/opinio/2019/10/24/el_futur_ara_ii_152429_1129.html?fbclid=IwAR1KxL7LucDHz51mfouKwk-2WKNxNRRPBFZvFn5wP7 Ug34hdzCdimOTHnu8).

La gran diferència de la crisi actual amb la del 2008 és que aleshores va semblar que no calia modificar aspectes essencials de la nostra manera de viure. Va semblar que l’austeritat ens evitaria haver d’abordar un veritable canvi de model. Doncs bé, aquell canvi que aleshores no vam poder o saber fer, ara l’hem hagut de fer de forma sobtada. Ara ens toca decidir quant d’aquest canvi podem realment revertir i quant hem de consolidar o, fins i tot, desenvolupar.

Fins ara Andorra ha aconseguit gestionar la crisi sanitària força bé, la ràpida presa de decisions encertades ha aconseguit contenir la pandèmia i no haver de lamentar més defuncions. El cop econòmic, però, està sent i serà important, no només pel pes relatiu del turisme i el comerç en la nostra estructura econòmica, sinó perquè és inevitable que es produeixi un efecte bola de neu als sectors que, ara mateix, encara no estan afectats. Això ho podem preveure i cal fer tot el que es pugui per apaivagar-ho. Ara bé, cal fer encara més esforços per evitar que la crisi sanitària i econòmica degeneri en una crisi social.

Per tant, hem de treballar en un triple front:

–Mantenir la tensió en l’àmbit sanitari, encara en sabem massa poc del virus i, per costós que pugui ser mantenir el nivell actual de prevenció, un rebrot o una escalada podria ser devastador per al país.

–Esmerçar tots els recursos possibles en la contenció, mitigació i reversió dels aspectes econòmics. Andorra és un país petit i no rebrà gaire ajuda dels seus veïns, per tant cal ser molt curós, però també valent, per mantenir la nostra economia com a mitjà per garantir el benestar dels nostres ciutadans.

–Desplegar una atenció prioritària amb el nivell de recursos adequats a la lluita contra la desigualtat i l’augment de la vulnerabilitat. Ja ho vaig dir en un altre article no fa gaire (https://www.diariandorra.ad/noticies/opinio/2020/03/20/la_seguretat_temps_covid_19_158779_1129.html?utm_source=facebook.com&utm_medium=smmshare&utm_campaign=noticias&fbclid=IwAR3OwDubrEfiWSdtnhmiCjcvBkvKjtqJVGkKijpWufahLNLxlE3J9IUbhu0), el nivell de benestar i de qualitat de vida que gaudim ha de ser preservat al màxim. No ens sortirem d’aquesta crisi si només se salven uns quants o si molts andorrans es queden despenjats. No aconseguir-ho ens aboca a la fractura social i, em temo, a tota mena de conflictes posteriorment.

Assolir tot això demanarà una gran intel·ligència atès que Andorra depèn de l’exterior per abastir-se de molt del que precisa. Anticipar la demanda ens pot permetre gestionar-la pro activament o proporcionar-nos una mica d’avantatge estratègic. Però també podem (i hem de) ser innovadors. Cal potenciar la nostra capacitat d’autoabastir-nos, començant per l’alimentació, però també per buscar noves produccions que tinguin una major o millor sortida. Finalment, cercar els àmbits d’expertesa on puguem desenvolupar (i comercialitzar) coneixement autòcton.

Estem davant d’una paradoxa de difícil solució, ser capaços de generar alternatives ràpid just en el moment en què menys podem precipitar-nos. Cal, doncs, trobar una estratègia que ofereixi un camí de prosperitat a mitjà i llarg termini mentre intentem navegar aquesta situació amb demandes imperioses a les quals cal respondre ràpidament. Per això m’atreveixo a plantejar aquesta proposta:

–Primer, fer un pacte de país que integri les diverses forces polítiques i la majoria d’actors econòmics i socials per fer front al desafiament de la Covid-19.

–Segon, aplegar el millor del talent andorrà i combinar-lo amb experts forans que estiguin realment disposats a ajudar-nos, per crear unes taules sectorials que explorin, generin i desenvolupin propostes concretes. Aquestes iniciatives han de ser capaces de conjugar resultats a curt termini amb previsions i inversions a mitjà i a llarg termini. I no podem ser mediocres, al contrari, hem de ser audaços i valents per explorar idees trencadores i, fins i tot, boges (com pensar que un virus posaria tota l’economia mundial potes enlaire).

–Tercer, prioritzar una primera tongada de mesures en aquells àmbits, sectors o activitats on faci més falta o, encara millor, on abans puguem obtenir resultats. Per exemple, seria possible capitalitzar l’èxit en la gestió sanitària per ajudar els establiments hotelers o restaurants? Podem crear aquest estiu un oasi lliure de la Covid-19 per a un turisme de qualitat?

Us preguntava al principi si no estàveu tips de sentir dir que aquesta crisi pot ser una oportunitat. Ara us demano si realment tenim una altra opció, com a país, que no sigui convertir aquesta crisi en una oportunitat.