Indis

Aquests dies de confinament, entre setmana, a la segona cadena de la televisió espanyola emeten al migdia westerns, pel·lícules del Far West que d’alguna manera em retornen a les tardes de la meva infància, a cines de barri on anaves a veure dos llargmetratges, sessions en les quals, tot sovint, un dels films era de l’Oest. A casa dinem d’hora i de vegades tenim la tele encesa, quasi sense so, de manera que de tant en tan se m’escapa una ullada cap a llocs que podríem dir que em resulten coneguts: deserts, caravanes, cavalls, fletxes i escopetes. Hi ha, però, una cosa que em sorprèn sobre totes les altres: els indis, els legítims propietaris del Estats Units i, en el cas que ens ocupa, a les pel·lícules de l’Oest, en les persones que fan d’indis, perquè no són indis. Més aviat d’indis no en tenen res: tots són blancs, amb la cara pintada de marró i vermell, i índies que sols tenen d’índies la imitació del vestit, i para de comptar. Els indis no hi són, ni se’ls espera. Se’ls representa, se’ls caracteritza, però no son indis. Vaja!, com quan per aquestes contrades el Rei negre d’Orient tenia la cara pintada. Pobres indis! Quina manera de tractar-los! Tot i que segurament a la majoria d’ indis no els fessin gaire gràcia els westerns, com tampoc tinguessin gaires ganes de participar en versions tan allunyades de la realitat. En qualsevol cas, l’altre dia tot mirant una d’aquestes pel·lícules em vaig preguntar sobre les famoses reserves. Encara existeixen? Quina extensió tenen? Com és possible que els indis tinguin tan poca presència en la vida nord-americana? I la veritat és que una primera i ràpida consulta resulta sorprenent i, en part, apassionant. El total de persones considerades ameríndies, tenint en compte els inuits, és d’uns dos milions de persones, encara que uns altres 2,5 milions tenen ascendència índia. Els grups més nombrosos són els cherokee i els navajo. La nació navajo és la reserva índia més gran en territori dels Estats Units i té una extensió de uns 70.000 quilòmetres quadrats, mes o menys la mateixa que Catalunya, encara que sols hi viuen 300.000 indis. Una petit repàs a la seva història i cultura m’han despertat les ganes de saber-ne molt més, així com la intenció de visitar alguna de les seves terres si algun cop torno als Estats Units. I, en general, tinc la sensació que segueixen oblidats, confinats en les seves reserves, per més que disposin de molta autonomia. Resulta, encara avui en dia, terriblement injust, perquè no oblidem que són els legítims propietaris de la terra americana, i sobretot perquè de la seva cultura hauríem pogut aprendre molt més sobre l’estret vincle entre l’home i la natura.