I si la crisi fos l'oportunitat?

L’expansió andorrana va iniciar-se a partir del final de la Segona Guerra Mundial. Però hem de reconèixer que el nostre Principat, lluny de poder-se beneficiar de l’aplicació d’estratègies treballades, va poder-se aixoplugar i treure profit d’aquella conjuntura circumstancial.

Tres quarts de segle més tard, en un moment tant o més crucial i després d’haver multiplicat 20 vegades la seva població, el nostre país, encara que sigui amb molts esforços i amb terribles pèrdues, mostra nivells de maduresa, de responsabilitat i de solidaritat tan importants que permeten fer front a la pandèmia mundial que encara ens afecta de ple.

Posant a prova el potencial humà andorrà basat en els coneixements i la voluntat participativa, l’anticipació als esdeveniments, la prudència i la humilitat que ja recollien les Màximes del Manual Digest, d’Antoni Fiter i Rossell, fa prop tres segles, tots, units, per convicció, i no per obligació, estem avançant, fent prova de generositat ben ordenada, en aquests moments difícils.

Uns moments, però, que podrien convertir-se en unes bases per a un futur més sòlid si sabem continuar fent prova del millor que hem mostrat des del fons dels nostres cors, i de la riquesa que prové del seny i saber de la societat andorrana compartit, i gestionat de manera útil i ordenada, essent tan pocs com som.

De tenir el sentiment que Andorra no podia créixer desmesuradament; que no ens podíem aferrissar a models d’economia amb signes d’esgotament; que no havíem de ser atractius pels preus baixos; hem passat en dos mesos a constatar per imposició extraordinària que allò que importa és la qualitat en les relacions humanes, i no la quantitat; que allò que compta són les persones i que, com a éssers humans, els nostres recursos personals i l’organització i utilitat del nostre saber no tenen límit.

S’ha demostrat que la tessitura social, amb tota la seva diversitat, compta amb persones formades en molts àmbits, i que el que enriqueix de veritat les situacions, valorant-les i encaminant-les, és la voluntat humana.

Així, després d’haver hagut d’abaixar el cap amb resignació, ara que s’ha d’anar aixecant, cal, més que mai, avaluar quant de positiu tenim, i posar-ho en valor perquè ens apreciï també qui vingui de fora. No s’han d’abaixar els preus, sinó tot el contrari. Hem de continuar essent imaginatius en la nostra oferta de país, mostrant-nos protectors del medi i creixent en qualitat. Hi ha moltes polítiques a fer en aquest camí. I incentivar-les permetrà obtenir ingressos i apujar salaris.

Si ens mantenim en l’empenta unida que ja s’ha mostrat per començar la revifada que ens hem d’imposar, les màximes fonts d’ingressos no han de venir de cap augment de la pressió fiscal, sinó d’una nova proposta activa de país, participativa de tota la societat i basada en les pròpies especificitats andorranes, que són moltes, i que ara més que mai s’han de potenciar i coordinar perquè estem obligats a enfocar-nos de nou com a societat, aquesta vegada amb estratègia i valors interns.