El procés del progrés

das recht ist aus der kraft geboren (1)”

Otto von Bismark 1815-1898

Des de fa anys, per profits dissemblants, hem estat sotmesos sistemàticament a canvis radicals, que s’han anat instaurant en el transcurs del nostre pas en el temps, però també cecs i ensopits a les realitats més senzilles de la vida. Així mateix, hem estat i som encara avui uns panxacontents deixebles que conscientment hem dit amén a quasi totes les manipulacions que rebem diàriament, les quals gratament acceptem, doncs al cap i a la fi solament n’hem volgut veure el benefici immediat.

Si des de sempre política i religió ens han fet maniobrar al seu antull, ara, a més a més, cal complementar-ho amb el batibull financer, econòmic i comercial amb molta tecnologia i poc cervell, sense oblidar qualsevol dels mitjans informatius actuals. Alguns, uns falsificadors de la veritat.

Els que ja ronden dels 45 als 50 anys, i sobretot i d’una manera més diferenciada els de més de 65, creiem que s’ha perdut molt el nord sense haver-ne tingut tanta necessitat. Igualment, les identitats de les persones i llurs països. Haurà estat la globalització? Actituds, usos i costums, principis, ètica, integritat. Civisme. Fets que fan que hom dubti d’on acaba la professionalitat d’un ofici o negoci i on comença l’interès només pel benefici i el nom en els llibres d’història.

El desvari immoderat vers el procés del progrés, possiblement es va desenfrenar al final dels setanta, malgrat que tot va començar a tenir forma poc després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial. Instrumentalitzat pels líders polítics d’aleshores, o tal vegada fent aquests només de portaveus de l’autèntica elit que des de l’ombra, amb llurs ments perverses i diabòliques, va iniciar la planificació d’un nou ordre mundial futur i alhora proper.

Hi ha una dita que afirma: “Tant d’anar el càntir a la font arriba que es trenca.”

Doncs sí, és cert. Tard o d’hora tot arriba i el millor invent dels darrers 40 anys, conegut com la societat del benestar, s’ha fet trencadisses. Almenys per a la classe mitjana i els anhels de la classe baixa. Això no sona bé però és així. Per fer-ho, ha calgut fabricar un bitxo de laboratori. És igual d’on hagi vingut. És igual qui l’ha creat i escampat. Tampoc veurem cap vegada els responsables jutjats per crims contra la humanitat.

Al bitxo l’anomenen Covid-19 o SARS-CoV-2 i de moment ha paralitzat la vida, donant consentiment a decidir a qui toqui, seleccionar qui viu i qui mor. Repugnant, indecent. Esgarrifós només de pensar-hi.

L’eutanàsia ja no necessita cap referèndum popular per aplicar-se.

Del 1761 al 1886, diverses nacions involucrades en el tràfic d’esclaus procediren a abolir l’esclavitud. Fins ara mateix no crec pas que ni una cosa ni l’altra hagin estat erradicades. Noves formes i maneres, aportades per la mateixa incerta evolució en molts aspectes, han aflorat per emmotllar-se al present de tanta meta hipotètica.

Es diu també que les democràcies modernes van aparèixer a la segona meitat del segle IV. També crec que una majoria ho eren només de nom. Tot el temps han estat dictadures disfressades. I no penso que democràcia sigui sinònim de llibertinatge, com algú pot creure.

Parlo d’esclavitud i democràcia perquè el sentit comú em porta a reflexionar sobre l’endemà d’aquest forçat confinament. Quan el maleït bitxo de ciència de laboratori hagi pogut domesticar-se per començar a reconstruir el dia a dia, la feina, l’amistat... Part de la vida.

Poder dir adeu als que no han pogut o no els han deixat romandre entre nosaltres, i perquè ja s’han sobresaltat els caçadors d’oportunitats in situ, dient que res tornarà a ser igual una vegada finalitzat aquest malson, aixecant ensems vents de tempesta a ple sol, sense deixar ennegrir-se completament l’horitzó. I pensar que no fa ni tan sols quatre setmanes que estàveu encara sermonejant, exigint, obligant des de les vostres posicions de responsabilitat, seguir fil per randa les pautes de les transformacions en tots els camps socials i laborals, i vet aquí, de cop i volta, canvi de discurs als vostres alumnes, empresaris, directors, gestors, lectors, oients. Públic en general, tot a l’inrevés. Cal sobreviure al preu que sigui.

Personalment no temo els canvis. Temo les falsedats. El que hauria de ser reemplaçat i mai convenientment es fa per continuar els esclavatges i edicions de la democràcia, perseverant i recloent les persones dessota d’enganyosos modus vivendi.

No s’ha de ser gaire perspicaç per entendre la gravetat de la pandèmia. Per entendre que les conseqüències seran feixugues i llargues de superar per a un nombre molt important de la població d’arreu del planeta. Es perdran feines, empreses, negocis. Hi haurà dificultats per reactivar tots els mecanismes que han deixat de funcionar. Caldrà duplicar esforços i voluntats. No serà la primera vegada. Caldrà aprendre a conviure de nou. Mentre les regles del joc aniran apareixent, els que puguin i vulguin somriure que ho facin, ja que el sol continuarà eixint per l’est de les Valls com cada dia que està serè.