Versos a Verdaguer

Cada maig a Folgueroles veus i cantarelles de la seva gent. En l’aire colors de primavera, en el record tonades i versos i en el cor sentiment. Demà, diumenge, farà 175 anys del naixement de Jacint Verdaguer i Santaló, qui ja de ben minyó agafaria paper i ploma i arrencaria a escriure matiner i ja feinejador durant tota la jornada, com aquell fangador avesat a aplanar l’esquena o el segador que sega al bat del sol.

La vida de mossèn Cinto va tenir moltes jornades de matinades netes, animoses albades de llum viva. També tingué bromades i caps de núvol rondant-li l’ànima i el pensament, atordint-lo i fent-li present el pas, entristint-lo de cor i de mirada. Li sabem la poesia enfilada en versos i ell sol ens omple l’horitzó quan anem delerosos de verdor i de vista florida. Aquella artiga novella de sembrat, puntejant com gotes de plugim la nostra pell; les restobles agençades besant-les el vent les roselles i el blat. Els cortinatges de vidalba, les galanors alades del cotoliu Verdaguer. Obria el finestró de Can Tona i treia el cap. Traginers avivats pels rials de la vida i racó encalmat a l’amenós quintà.

Cada maig a Folgueroles fan endreça de versos i de flors. Vermellons i xiscladissa d’orenetes als afores de la vila rumboses van i venen en vol ditxós. Dins, els ulls freguen cantonades i façanes, cercant ressons i traces del mossèn. Ocell de bosc, escàpol, delitós de moure’s, giren lluny encara les seves passes de poeta; anguilegen per riberes i caminals, remunten tirapits i davallen a les comes dels pastors i dels ramats. Només algun migdia s’endormisca en fugaç becaina a l’acollidora riba de la Damunt, en quietud serena, en enyor de bressol però, trencat el son, ja frissa com colomí al niu per saltar i torna a acamallar codineres i rocam tot passant per Savassona i de dret a honorar de Casserres els revellits carreus.

Demà, diumenge, a Folgueroles versos i flors en ofrena a Verdaguer. A corrua feta hi acudim en pensa i en desig. No podem agafar el bordó de pelegrí i enfilar carretera cap a la Plana de Vic, però hi serem mans a les mans de la gent de Folgueroles, cor a cor, besada a besada. Des de la casa museu del poeta, obren estances, obren finestres, obren porticons. I obren llibres i posen flors. Quina millor manera trobaríem de fer proper mossèn Cinto, acostar-nos-hi el dia que farà 175 anys de la seva naixença? Si de les joies i les tristors de la vida ell en va tastar a bastament i en va fer, lletra a lletra, mot a mot, aplecs a caramulls, bé podem, tot regraciant-li les lectures i els ensonyaments, enlairar el pedró que el recorda a la plaça, davant l’església, enlairar-lo ben amunt amb saó de primavera i ramells de flors. Bona gent de Folgueroles, picapedra encara que afaiçona el record de Verdaguer sense defallir, amb aire nou i flama encesa, gràcies per preservar-lo, per fer-lo volar per les neus del Pirineu i les boscúries, per rasos i serrats, per riberes i fontines. Gràcies per fer-lo seure al pedrís, al badiu, al porxo, a l’eixida. Gràcies per endiumenjar la vila, per l’aigua de la font, pels volts de campanes, pel repic que marxa lliure enllà d’enllà.

Des de la Fundació Verdaguer amb motiu dels 175 anys del naixement de mossèn Cinto, ens conviden a obrir gallarets, a dir aquests seus versos de viva veu i així ho fem. Ens arriben del poema Fulcite me floribus, Cobriu-me de flors: “Cobriu-me de flors,/ que d’amors me moro;/ cobriu-me de flors,/ que em moro d’amors.// Les flors que ací creixen,/ mes, ai!, no em goreixen,/ que sols ho farien,/ si per mi florien,/ les de l’estelada/ que, en suau rosada,/ damunt sa estimada/ fa ploure l’Espòs.// Cobriu-me de flors,/ que d’amors me moro;/ cobriu-me de flors,/ que em moro d’amors”.

Quan Jacint Verdaguer comença la seva estada a Andorra des de final d’agost i tota la primera setmana de setembre de 1883, el primer matí arriba a Ordino després de dir missa a l’església de Sant Cerni de Llorts. Aquella llum entre Arans i la Cortinada, llum de conreadís i d’antigor, li arriba al cor. Ben segur que les flors andorranes, boscanes la majoria, però també casolanes, el cobriren de bones sentors. Que, no fent malbé el país, sent guardi la llaor!