Economia paradoxal

Diuen que els economistes són savis sobretot a l’hora d’explicar perquè va passar tot el contrari del que havien predit. Des de la pandèmia, però, sembla que ho ha tingut molt fàcil en veure venir el vessant econòmic de la pandèmia, també catastròfic. Proposen per superar el terrabastall quelcom obvi: el que cal és consumir i invertir. Però què comprar i, en definitiva, què gastar quan al calaix no hi entra res sinó amb prou feines els escassos ajuts públics i d’entitats benèfiques, que amb prou feines arriben a permetre sobreviure mínimament i per sota dels llindars oficials de la pobresa?

És evident que des de la “micro”, des de la majoria de les famílies, és del tot impossible seguir el consell, per molt que hi arribin els suports socials, inevitablement magres perquè tampoc els tresors públics vessen de calers. Tot i això, la majoria dels governs dels Estats del “primer món”, i la Unió Europea en conjunt, s’apresten a incentivar el consum i a injectar capitals a l’àmbit privat, a més d’incrementar les inversions.

Com es pot fer el miracle? Molt senzill, incrementant el deute que és tant com fabricar més moneda. Però això ho poden fer els qui tenen les claus de les fàbriques, en el nostre cas, dels euros. I és evident que l’autorització del Banc Europeu ens limita a encarregar la fabricació de les petites quantitats de monedes, amb l’obligació que circulin, però especialment buscades per numismàtics, amateurs o professionals d’aquest comerç.

Fa dies ho va avançar el cap de Govern: “Ho haurem de fer sols.” I les primeres notícies ho han demostrat: cap dels dos estats veïns ha escoltat la demanda de socors econòmic andorrà: ni França, amb Copríncep-president, ni Espanya. Millor dit, l’han rebutjada. Per a això no serveix, es veu, el Tractat d’amistat i cooperació. Potser ambdós executius valoren més les crisis pròpies, que hi són, que socórrer un “ric” del costat. Perquè l’estadística s’entesta a reflectir una molt alta renta per càpita, que oblida l’exemple pràctic del pollastre i els dos nàufrags.

Especialment flagrant és el cas espanyol, en què encerten quan rectifiquen. Com en el tancament de la frontera als ciutadans d’Andorra i l’obligatorietat de quarantena fins i tots per als qui han d’anar a rebre tractaments mèdics, en virtut de tractes bilaterals en aquesta matèria. Ni sembla agosarat preveure una altra discriminació quan s’acabin parcialment els confinaments de totes les terres de Lleida i Girona, com s’acabaren als Pallars, l’Alt Urgell i la Cerdanya, on hi ha un hospital conjunt per a banda i banda de la frontera política i l’enclavament de Llívia rodejat de territori francès. És un dels efectes col·laterals d’assumir totes les decisions per a un àmbit tan estés i complex des de despatxos llunyans.

Les inscripcions a l’atur són històriques, per nombroses; passen del miler i quart. I els Ertos. En definitiva, centenars de conciutadans sense feina i dependents de subsidis de l’administració. Liberals i neoliberals, hores d’ara, van a la baixa davant la realitat de les coses i la magnitud de la catàstrofe, mentre es torna a valorar el paper de la intervenció dels Estats, sense arribar, de moment, al reconeixement dels herois en l’esforç per plantar cara a la Covid-19 des dels llocs de màxim risc.

Ja s’ha emprat el fons de reserva d’Andorra Telecom, es farà amb els seus beneficis i els de FEDA –què s’hauria fet si haguessin estat privatitzades les parapúbliques?- i no serà prou. Caldrà uns fons equivalents al doble d’aquests recursos extraordinaris. La denegació francesa i espanyola no tanca altres camins, institucions, internacionals. com ara els Fons Monetari (FMI) on l’excap d’Estat Òscar Ribas ja va reclamar-ne l’ingrés des de fa anys i panys amb un “èxit” com en general van tenir les seves previsions i projectes econòmics i fiscals que, amb el temps, han acabat imposant-se per la força de la realitat i de les poderoses pressions alienes.

Però, com diuen els rètols infantils sota els arces de Sant Martí i la cançó italiana: “tot anirà bé.” La història ens demostra que hem superat altres pandèmies i altres circumstàncies econòmiques ben adverses. La iniciativa i la solidaritat privades es tornaran a demostrar amb la subscripció milionària de deute públic emès pel Govern. I d’altres públiques, com les dels comuns, que ja han començat a renunciar a projectes –si més no, poc o gens rendibles en cap sentit- com ara l’arc de llums a l’entrada sud de la capital amb el fals argument de l’atractiu turístic quan difícilment hauria fet venir per sí sol un sol estranger, o el ràfting de Sant Julià, en aquest cas inviable per les condicions de la natura.

A més de la prevista represa de totes les activitats econòmiques internes a partir del primer del mes que ve, França ha avançat la promoció del turisme intern a l’estiu. A l’Estat espanyol s’espera tres quarts del mateix, donada la gran dependència que la seva economia té d’aquest sector. Aquí, la temporada alta és encara més tard, avançada la tardor i a l’hivern. I si aleshores, des de mesos abans, podem lluir el desitjat eslògan de “Covid free” –Déu ens guard de rebrots- el problema serà controlar la salut dels que hi arribin.

Una cosa és estar lliures de xenofòbia i una altra recordar fets: els dos primers casos de la malaltia que vam conèixer van ser el d’un esquiador madrileny que va patir un infart a pistes i el d’una família que va tenir contacte amb italians a una altre camp de neu. Mentrestant, carpe diem. Això sí, seguint al peu de la lletra les instruccions i les prudents limitacions que ens indiquin el ministre del club de fans i els seus companys.