Covid-19: una mirada alternativa

En aquests moments on molta gent erra perduda – futur incert, situació destabilitzant, valors trontollants- penso que no és benèfic desconnectar la gent de la Font de la vida – la Natura- tancant-los a casa.

No crec que aquesta desvinculació sigui conscientment volguda de la part de les autoritats, i entenc que actuïn dintre de l’esperit de no saturar els serveis sanitaris, però penso que convidar la població a fer un bany de Natura il·limitat era una alternativa espiritualment, emocionalment i socialment sana i curativa mentre durava el confinament.

Al marge de la preocupació governamental – infundada- que tothom es faci mal i col·lapsi els serveis sanitaris, per què es desaconsella anar a la muntanya? La densitat a la muntanya sempre serà molt més baixa que en les zones urbanes o les mateixes voreres de les urbanitzacions (la zona urbana representa menys del 10% del territori estatal), i el perill d’acabar infectat pel virus (passejant-se sol o en grup reduït) és gairebé nul.

Anar senzillament a la muntanya a passejar no és un esport de risc: els nostres avantpassats s’hi estaven la vida sencera, fent carbó, aixecant parets, fent péixer bestiar, traginant amb mules, caçant i pescant, fent contraban o senzillament desplaçant-se de poble en poble. Cada dia. Se’n diu el risc de viure.

Tots sabem que hi ha hagut persones i famílies afectats directament per l’epidèmia: podem fer part de la nostra compassió i del nostre recolzament i és molt lloable dur a terme accions solidàries. Ara bé, que és realment solidari i què no ho és? Què és realment útil per contribuir al retorn a la calma? Congelar-ho tot és la bona solució? És pitjor el remei que el mal?

Tancar la gent a casa vivint en un ambient de psicosi i de fi de la humanitat no és bo per a l’individu ni per a la comunitat: és més útil buscar la part positiva –en totes les desgràcies existeix obligatòriament una part positiva, pel simple fet de la llei d’existència dels contraris– i visualitzar-la com l’oportunitat que no hauríem tingut mai: l’oportunitat d’abandonar –per un cop en la nostra vida, i per tots simultàniament!– el ritme frenètic imposat per la societat de consum i orquestrat pels totpoderosos lobbies, de donar l’esquena als falsos valors –egoisme, egocentrisme– generats pel rumb d’una societat cada cop més deshumanitzada i desbocada cap a un futur aleatori i fins i tot suïcida, tenint en compte com maltractem el nostre substrat, allò que ens ha donat vida i allò que ens alimenta, la Cosa de la qual fem tots part en la nostra pròpia essència, la Cosa de la qual som indissociables: la Natura.

No és incompatible fer front a l’epidèmia i aprofitar l’oportunitat de treure’ns la cinta que ens tapa els ulls per obrir-los sobre el nostre entorn amb una nova mirada que no distorsionen les falses obligacions i les falses creences traginades pel totpoderós consumisme, els seus interessos, els seus deus, la publicitat- porqueria, l’informació-porqueria, la tele-porqueria... la vida-porqueria. No és incompatible, és més: va lligat, una cosa ensenya l’altra. La malaltia ens ensenya que hem de curar el mal.

Un cop situats en el context, què és el que ens lliga amb la Natura? Els vincles de l’home amb la Natura són innegables i evidents, la nostra història, les nostres necessitats, la nostra força i les nostres debilitats ens ho recorden a cada instant si estem disposats a obrir els ulls sobre l’evidència. La Natura és el nostre substrat, és d’on provenim, és el que ens alimenta, és el que som. Som la mateixa essència. La Natura és la font que ho proporciona tot, material i espiritual.

Durant mil·lennis, les diferents comunitats que han anat succeint-se arreu del planeta han manifestat, si no és el culte, al menys el respecte a la Mare Terra que els ha proporcionat les dues úniques coses indispensables per a la supervivència –per a nosaltres o per a qualsevol altra espècie-: l’aliment i el refugi protector, és a dir un plat i un llosat. I això de forma gratuïta (cal recordar-ho, ja que actualment venem aigua, aire i caretes per respirar-lo a través). Hi ha hagut molts moments i molts llocs on una agressió al medi ambient, a l’entorn, era socialment percebuda com una agressió a la mateixa comunitat, com un acte de destrucció envers nosaltres mateixos, i era un acte castigat. Avui en dia, no ens parem gairebé ni a pensar-hi, és un problema que sempre resoldrem demà, és un acte que és justificable en el nom del profit, del progrés, pel benestar efímer. És sobretot un acte d’egoisme i d’egocentrisme. Però malauradament és un acte rutinari i banalitzat, acceptat.

Acceptem destruir el que ens fa viure.

Acceptem que les nostres legítimes riqueses naturals estiguin privatitzades, explotades, transformades, venudes, pel profit d’uns pocs i no pestanyegem.

Acceptem de continuar actuant amb la mateixa inèrcia del ahir tot i sabent que el món se’ns en va, i amb ell la nostra descendència.

Les últimes dècades de la història de la humanitat estant fortament marcades –sobretot en el món que anomenem occidental- per l’allunyament de l’individu de la Natura, és a dir de la desvinculació de la nostra font: el resultat és un desarrelament de l’individu, una pèrdua de consciència de la realitat i autenticitat, una ceguera que mena a la pèrdua de la llibertat individual.

Aquest és el problema principal al que ja estem realment enfrontats i que ens toca resoldre amb urgència: l’autodestrucció. La falta de respecte al nostre entorn és una falta de respecte per nosaltres mateixos. La crisi de la Covid 19 només n’és una resultant, una faceta.

Sortir a passejar a la muntanya és una activitat gratuïta, enriquidora i sanadora. I ara afegiria indispensable per a tots, per la presa de consciència individual de com volem el nostre futur. I el dels nostres fills. La separació de l’Home de la Natura, l’allibera de les seves pors màgiques –por de reconèixer que som part del món animal, por d’enfrontar-nos a la mort–, però provoca la ruïna de la humanitat i el desastre ecològic.

Volgueu, doncs, autoritats electes nostres, aconsellar-nos els banys de Natura.

És gràcia que esperem merèixer de Vostès.