La tribuna
De justes i barrets
Trencar una llança ens porta a l’edat mitjana i el Renaixement, on es feien els anomenats tornejos, aquells que hem vist també a moltes pel·lícules
L’altre dia parlava dels indis i mentre buscava un titular per a la tribuna vaig pensar d’escriure: Trencar una llança pels indis. Al final vaig escollir: Indis, però el titular descartat em va fer pensar en la seva provinença, en l’origen de les frases, les dites i els refranys. D’on ve trencar una llança a favor d’algú? Potser si hagués estat una fletxa, podria ser índia, però després d’una ràpida consulta vaig assabentar-me que trencar una llança ens porta a l’edat mitjana i el Renaixement, on es feien els anomenats tornejos, aquells que hem vist també a moltes pel·lícules, i que comprenien diferents disciplines de lluita; una pràctica equivalent, fins a cert punt, amb els gladiadors o els futbolistes, tot depenent de l’època.
De la Viquipèdia en copio aquesta definició: Roger de Hoveden els va descriure com a “exercicis militars duts a terme, no en l’esperit del cavaller de l’hostilitat (nullo interveniente odio), sinó únicament per a la pràctica i l’exhibició de la destresa (pro solo exercitio, atque ostentatione virium)”.
Doncs bé, trencar una llança a favor d’algú era representar-lo, estar a favor de determinada causa o persona, en el joc anomenat la justa, on dos cavallers s’enfrontaven a cavall i portaven una llança amb la qual tractaven de fer caure l’adversari. D’ací una expressió que ha perdurat fins als nostres dies.
I ja posats a fer, el mateix dia, vaig entretenir-me i buscar l’origen d’una altre refrany que és de les meus preferits, el de tants caps tants barrets.
A primera vista, crec que tothom l’entén de la mateixa manera. Vol dir que hi ha tants parers com persones, que cadascú interpreta les coses com vol.
Em va agradar, però, trobar al blog Etimologies paremiològiques, de Víctor Pàmies, un entrada del l’any 2009 en què s’hi dona una interpretació diferent i s’atribueix l’origen de la frase a Serafí Pitarra (pseudònim de Frederic Soler i Hubert), un barceloní que pels volts la mitjan segle XIX reunia a seva rellotgeria escriptors i artistes. Quan feien algun àpat a l’hora de pagar mai es posaven d’acord, així que Serafí es va treure de la màniga aquesta frase amb la finalitat que cadascú pagués la seva part corresponent de la despesa feta.
En qualsevol cas, sembla que la primera interpretació ha perdut força, i en l’actualitat tothom li dona el mateix significat, o potser no, perquè ja se sap que tants caps tants barrets.
Una mostra més que la llengua al final s’adapta al que la gent pensa. Afortunadament és ben viva i no una realitat immutable.