La muntanya andorrana

Si féssim una pregunta a la població andorrana per demanar-li quina cosa ha tingut al cap mentre ha durat l’etapa més dura del coronavirus, la que ha suposat per a molta gent no sortir de casa, m’atreviria a dir que poder sortir i anar a passejar per la muntanya ha estat el desig principal, la il·lusió somiada i esperada abans de tenir permís de les autoritats per començar a circular. De fet, ho dic després d’haver parlat amb amics sobre aquest deler de respirar i caminar per la natura, manifestada aquí a Andorra en tota la seva extensió per la muntanya. I quan ja s’ha pogut trencar el tancament a casa, aquesta ha estat una de les principals accions, desitjada, sana, enfortidora i lliure. En contraposició a les contencions de tota mena imposades per l’epidèmia, ens omple i ens reconforta la llibertat de poder caminar i notar a la cara, als ulls, fins i tot en el sentiment, l’alenada de la natura, prodigiosa en aquesta primavera tan verda i florida, tant a les Valls d’Andorra com a la resta de Pirineu.

La muntanya andorrana també ha estat protagonista d’una notícia amb ella relacionada. La suspensió de la cursa de muntanya Andorra Ultra Trail Vallnord, quan arribava a la seva dotzena edició, per raons i motius els quals no entrarem pas a comentar ni a valorar, ha fet emergir posicions en contra i altres a favor de la suspensió de l’esdeveniment esportiu focalitzat a Ordino, però amb activitat per tot el país. Lamentant que hagi succeït aquest fet, perquè sempre sap greu que s’aturin iniciatives amb un alt contingut social i econòmic, sí que podem dir que, per sort, la muntanya andorrana no és només allò que implica una cursa o unes curses competitives a les quals acudeixen 3.500 participants. Aquesta és només una part del gran potencial turístic encarat a gaudir de la muntanya del qual Andorra pot fer gala i pot i haurà de voler i saber aprofitar per afrontar una nova manera d’entendre el turisme que arribi al país pel cap baix en la propera dècada, perquè la crisi del coronavirus capgirarà de cap a peus la manera de moure’ns pel món. Sense entrar si les destinacions a països llunyans recuperaran l’impuls a través dels viatges en avió, de ben segur que els viatges per carretera i a pocs centenars de quilòmetres de casa seran els més freqüents. I en aquest radi diguem-ne d’acció turística, les destinacions cap a indrets on les ofertes de gaudir de la muntanya siguin per una part properes, per altra amb un entorn prou atractiu i la tercera, igual o més important, l’oferta complementària: els bars i restaurants, els hotels, els refugis de muntanya. Per aquí és on Andorra ha d’enfocar la política d’atracció de turisme, a més del clàssic atret pel comerç. Així com a l’hivern ja fa molt anys que l’esquí és la gallina d’or, la resta de l’any, malgrat campanyes i iniciatives molt focalitzades (l’Andorra Ultra Trail Vallnord, els campionats de BTT a la Massana, els finals i inicis d’etapa del Tour de França o de la Vuelta a Espanya), està gairebé tot per fer. Potser sí que en matèria de ciclisme hi ha una vitalitat més espaiada durant tot l’any, però pel que fa a l’excursionisme i a gaudir de la natura, cal un toc de corn, una crida a assemblea general i començar a posar, de veritat, les bases per convertir les Valls d’Andorra en un destí per a la pràctica de l’excursionisme que sigui parió al que ofereixen les valls alpines, de fa dècades, ja més d’un segle, acollint caminants, escaladors, botànics, ornitòlegs, etc. Per aquí ha d’anar Andorra i deixar-se estar d’estudis de mercat, de dissenys, de lluminàries a les carreteres, de fonts de colors a la Valira i d’això que no fa gaires dies sentíem de ser un destí “lliure de virus”, perquè “així vindran gent molt rica i molt rica perquè sabran que a Andorra el virus no els atacarà i faran tanta despesa i deixaran tants diners que no caldrà que vingui ningú més a fer turisme”.

De la mateixa manera que tenim ganes de marxar Pirineu enllà per la banda de ponent i Pirineu enllà per la banda de llevant, i així conèixer la resta de serralada, la segona d’Europa després dels Alps, també hi ha qui viu a Espanya a tres-cents, quatre-cents quilòmetres del Pirineu i que tenen ganes –i amb la barrera psicològica i econòmica imposada pel virus encara més– de venir al Pirineu, sigui el basc –mireu com ja fan gustosa propaganda per televisió els bascos–, el navarrès, l’aragonès, el català i, és clar, el Pirineu andorrà, aquest darrer amb la particularitat de ser un país entre muntanyes, la singularitat històrica i la millor oferta hotelera i d’estacions d’esquí de cap a cap de la serralada. Això val igual per a la gent de França.

El Govern i els comuns haurien de fer una assemblea general dels sectors de la pagesia, base sense la qual no cal que ens escarrassem per tenir uns paisatges atractius i una alimentació bona i socialment justa; els sectors, esportius, hotelers, educatius i tothom qui tingui coneixement del que és la muntanya i anar a la muntanya, per fer un gran pla de conversió com a destí excursionista de primer ordre. A veure si ho fem possible.