De passeig

Les sortides al carrer, progressivament més llargues amb l’alleujament de les restriccions, serien menys distretes, fins i tot menys interessants, sense exercir el sentit de l’observació que permet comprovar les reobertures o el tancament continuat dels diversos comerços, les obres en marxa, l’activitat a mitges de granges que a la vegada són fleques i pastisseries...

Bastant abans de la pandèmia, quan va començar a aplicar-se la nova llei i els experiments amb les rutes interiors del clípol, els que es van desviar des de la vall d’Orient per la carretera de l’Obac et deixaven davant del despatx central de policia o, en la següent parada, a la Batllia: destinacions de denunciants o delinqüents, però poc pràctiques per accedir a la conurbació central i més comercial.

Una baixada a la primera, amb descens a peu per Escaldes, ens situava davant del rètol d’una botiga que anunciava articles per a “nadons de zero a catorze anys”. Tot i que –fidelitat de memòria mitjançant– el que s’hi veia en lloc de nadons era “bebès”; i també que aquesta sembla la franja d’edat habitual per a les consultes de pediatria, a veure qui gosa donar-li a un adolescent de més de tretze el tractament de nadó sense rebre com a resposta un gest, o fins i tot una frase, de no repetir. Amb el que creixen ara i ben d’hora, els nois i les noies!

Ja a Andorra la Vella, gairebé davant del “búnquer” de Govern, una altra botiga anuncia “remeis de bruixa”. Segles enrere, del XV al XVII, seria un risc de turment i mort “en forca ben alta”, per a l’autor –més si autora– d’un anunci semblant. Tot i que ben mirat, l’escrit seria gairebé impossible pel percentatge altament majoritari d’analfabetisme en aquells temps tan llunyans i afortunadament superats en alguns aspectes com aquest. Encara cal afegir un altre aspecte cridaner per anecdòtic: l’oferta naturista es veu, porta amb porta, al costat d’una farmàcia.

Si recorreu, tota o en part, l’avinguda central d’Encamp, veureu encara com hi pengen en abundància, a cada fanal o de vorera a vorera i d’una corda, banderes nacionals. Les que el comú hi va posar amb motiu de la Diada nacional de la Constitució. Si tinguéssim turistes, d’aquells despistats que venien a comprar i fotografiaven als diaris bocabadats i sobtats davant de botigues tancades –quan es respectava el caràcter festiu de les diades qualsevol dia de la setmana que “caiguessin”– preguntarien quina és la nostra celebració ben avançat el maig.

L’exministra Meritxell Mateu explicava dilluns passat a la xarxa digital on som presents que era el dia de retirar la senyera del seu balcó, després del darrer aplaudiment diari que tan justament s’ha dedicat als sanitaris per la seva heroica lluita contra la Covid-19, i perquè el significat d’una i dels altres era el mateix. Passat, però, aquell dilluns, i arribat dijous, a Encamp continuava el recordatori acolorit del 14 de març, més de dos mesos després. No deu ser per temença a contaminacions de la malaltia, ni per contacte ni per respiració, si no fos la d’un/a enxaneta al damunt d’un castell de bastants pisos. I tampoc, que els castells, com les falles i tants altres actes amb concentracions de persones estan suspesos, ajornats, o amb alternatives virtuals com la Cimera Iberoamericana, que amb tanta eufòria s’havia vingut anunciant i organitzant.

Per rematar, tornem a l’objecte –indirecte– de la primera de les observacions anunciades, i és l’autobús interurbà amb l’aplicació de les mesures per minimitzar el trànsit de persones i evitar que s’encomanés el virus. Més concretament, a la vall de l’Orient. Per començar, de les tres línies anteriors es van suprimir la 2 i la 3, deixant únicament la 4, de més llarg recorregut, ni més ni menys que del Pas de la Casa a l’estació d’autobusos nacional. A això es va afegir l’eixamplament de la freqüència de pas, fins a una hora entre una o altra sortida i a cada parada. I finalment, el manteniment de la “distància social” traduïda a limitar l’ocupació dels vehicles a un terç de la capacitat. I aquí és on ve la targeta groga a l’últim o últims responsables de la situació creada i repetida a la parada de Riu Blanc d’Encamp.

La primera vegada que el xofer passava movent el dit lateralment en senyal de negació, i assenyalant al darrere, justificant així que no parava per excés d’ocupació, i deixant a terra els i les potencials passatgers que esperaven, vam pensar que potser era prou, emprant les regles del futbol, una amonestació verbal. Al cap i a la fi, en aquella data ja caldria esperar “només” mitja hora, en lloc dels seixanta minuts d’abans. Això sí, el moviment de mòbils va ser automàtic i generalitzat, amb tota seguretat per anunciar el retard involuntari. Va passar una segona vegada i “l’àrbitre”, el comentarista, es va fer el distret.

La tercera va ser pitjor, i de targeta indiscutible. Era una hora “vall”; a mig matí, fora del trànsit d’entrades i sortides a la feina. En arribar a la mateixa parada i veure una desena ben comptada de (im)pacients persones en temps d’espera, no semblava exagerat intuir que el cotxe anterior ja havia passat de llarg. Quan finalment arribava, el conductor es va aixecar del seu seient, va anar endarrere, va tornar, va obrir la porta i va cridar: “Només poden pujar dues persones.” La parella que, amablement, havia cedit el torn a un padrí, va ser la primera a quedar-se amb un pam de nas.

La culpa no és exclusivament de la companyia concessionària, per aplicar una lògica purament empresarial i econòmica –tant per disminuir pèrdues com per evitar possibles sancions per incompliment de les normes– sinó les d’un ministeri del Govern, responsable últim del transport públic, que des del primer dia de canvis ha demostrat poc coneixement de la realitat del servei i sempre ha encertat només quan ha corregit errades inicials. Una còpia en negatiu absolut de l’eficiència col·lectiva, reconeguda arreu, a l’hora de fer front a la pandèmia.

Sort, pel que fa a això del clípol, que som ja ben a prop del primer de juny quan s’ha anunciat –mitjançant resultats favorables dels tests massius– que acabaran gairebé totes les limitacions. I és previsible que aleshores tornin a funcionar totes les línies d’autobusos anteriors, per les quatre valls, amb les freqüències de pas màximes i les capacitats senceres de passatgers per vehicle. Si no, amb la represa general d’activitat –de tot el comerç sense limitacions, dels centres docents, tot i que parcialment, però sense transport escolar– el caos i la ineficiència del transport públic que tan sovint ens conviden a fer servir serà indescriptible, inimaginable.