Telefonia, wifi i llibertat

Et deixes el mòbil a casa i sembla que s’ha acabat el món. Et sents insegur i depens en gran part d’una eina que s’ha tornat indispensable. Què faig? Torno a casa o segueixo endavant? Segueixo endavant. Vaig amb la bicicleta de muntanya a fer un volt. M’adono que sense el mòbil encara estic més indefens. Amb el mòbil, si em passes qualsevol cosa estaria localitzat (sempre activo aquesta funció si surto sol). Tot hi això, com que sols és una petita volta segueixo endavant, fent la promesa que demà no me’l deixaré.

Mentre pedalo, vaig donant voltes al tema, a la nostra dependència, no sols de la telefonia intel·ligent, sinó de tota la tecnologia actual, del 4G, del wifi i d’internet. Moltes de les activitats que fem, de les coses que volem saber i de la comunicació penja de la tecnologia.

Estem sortint de la pandèmia de la Covid-19 i m’adono de com gràcies a la tecnologia hem pogut passar els mesos de confinament de manera molt més agradable. Hem pogut comunicar-nos amb les persones que estimem i que no viuen a la mateixa casa gràcies a les múltiples aplicacions que ens permeten veure’ns i explicar-nos el que sigui. Moltes feines s’han pogut fer des de casa sense cap tipus de problema, i a sobre ens hem adonat (alguna cosa bona ha de tenir el confinament) que es poden fer un munt d’activitats professionals sense necessitat de desplaçar-se, ni d’agafar cotxes, ni avions. Hem après moltes més coses sobre la convivència i les necessitats bàsiques.

Però durant aquest dies no deixava de preguntar-me si no hi havia una sobrecarrega tecnològica. I sí peta la xarxa? Què passarà si ens quedem sense internet, televisió, comunicació en general? Ens ho poden imaginar? La veritat és que costa molt, i possiblement si aquesta apagada o desconnexió fos a escala global les conseqüències serien terribles, devastadores; aconseguiríem sobreviure amb moltes dificultats.

Fes caure el sistema i col·lapses el món. Penso que en l’actualitat no hi ha arma més poderosa. I sense ser tan catastrofista, sí que sabem que la dependència de la xarxa i les telecomunicacions és brutal.

Retornem al principi. Demà no sortiré sense el mòbil i a casa viurem més tranquils. Perdem llibertat i guanyem seguretat. És la història de sempre i dona per una altra tribuna.

Deixant a part la bici i la muntanya, em plantejo sortir altres dies a peu, sols amb el permís de conduir a la butxaca, sense mòbil, i caminar en llibertat. Aprendre una mica d’aquestes sensacions oblidades. Caminar sense que ningú et localitzi. O potser és sols una il·lusió i hi ha moltes càmeres a la ciutat que em reconeixeran en cas de necessitat... ens queda la muntanya? Puc dir o deixar escrita una nota, avui aniré a l’Estanyó, i caminar amb absoluta llibertat.