Comunals: un patrimoni de tots i totes

Andorra durant segles s’ha guiat per uns principis de neutralitat, prudència, equilibri i divisió de poders que li han permès la supervivència i evitar el despotisme. No és un model perfecte, Andorra és una societat desigual que també ha tingut els seus moments poc pacífics (revoltes del 1881 o del 1933). La divisió entre prohoms i la resta, entre homes i dones o entre andorrans i immigrants són encara massa presents.

No obstant això, els andorrans i les andorranes han definit al llarg de la seva història un model polític únic. Una reminiscència de com es governava ancestralment el Pirineu. Andorra ha estat un espai d’equilibri de poders entre Coprínceps, assemblees populars, parlament, parròquies, béns comunals, cases o propietats privades; esdevenint un entorn d’estabilitat, progrés i llibertat per als seus habitants i convertir-se en un Estat reconegut per la comunitat internacional.

Fiter i Rossell defensava al Manual Digest les virtuts del govern andorrà: “Govern mixt, ni pura monarquia, ni aristocràcia, ni popular. Govern no degeneraria en el despotisme com ha succeït en molts regnes del món, on era purament monarquia, ni que pateixi els desordres confusions i pertorbacions del govern popular.”

Fiter i Rossell no es va inventar res, els pensadors grecs ja afirmaven que l’acumulació de poder era un problema i que s’hi havia de posar límits i equilibri. Els països que han creat mecanismes institucionals per limitar els poders són el que han progressat millor. Andorra això ho fa fet molt bé.

A vegades, els propis andorrans i andorranes mirem el món polític amb ulleres d’Espanya o França: el nacionalisme, els partits, la dreta i l’esquerra, liberalisme o socialdemocràcia. Guies polítiques antiquades per al món post-Covid-19, per als avenços tecnològics o per afrontar l’emergència climàtica. Andorra ha d’aplicar la seva teoria política pròpia basada en els seus valors ancestrals de cultura de pau, neutralitat, prudència; divisió i equilibri de poders i basada en el seu equilibri entre llibertats individuals, connexió amb l’entorn natural i vida comunitària.

Un dels elements característics de la vida política andorrana és la pervivència d’una organització comunal mil·lenària, convivint amb un Estat modern i amb la protecció de la propietat privada i les llibertats individuals. Aquest comunalisme es manifesta en la propietat comunal de la major part del nostre territori. Es tracta dels béns de domini públic comunal (tal com defineixen vagament les lleis actuals) o els comunals (com s’hi referia Fiter i Rossell).

Els comunals no s’han de confondre amb els comuns. Els comunals no són ni béns públics de l’Estat, ni béns privats del mercat. Són comunals perquè són inalienables, imprescriptibles i inembargables (tal com he extret d’un escrit d’Òscar Ribas Reig i ho defineixen les lleis) i pertanyen de manera indivisa a la comunitat de veïns i veïnes de cada parròquia. Per tant, són de tots i totes, no de l’Estat. Els comuns tenen la competència legal de gestionar-los, però els comuns fan com l’administrador de veïns d’un bloc de pisos.

Els comunals històricament han estat utilitzats sobretot per a la ramaderia o l’aprofitament de la fusta. Avui en dia l’esquí és un altre dels usos principals. Fins al segle XIX, a Espanya pervivien molts béns comunals, però al llarg de les desamortitzacions, com les de Madoz, l’Estat en va fer una confiscació i subhasta pública corrupta de la majoria.

Els béns comunals, impulsen la qualitat de vida mantenint la biodiversitat de les nostres muntanyes. Formen part de la nostra identitat. Ens han permès mantenir al llarg dels segles un bon equilibri entre la natura i l’activitat econòmica. Fan d’equilibri a l’excés de privatització, d’especulació immobiliària o de concentració de poder (malauradament, n’hem viscut un greu desequilibri els darrers anys). Són un impuls d’activitats econòmiques sostenibles com la ramaderia, l’aprofitament de la fusta i la biomassa dels boscos, la producció energètica renovable, la competició esportiva, el turisme sostenible o l’economia circular (poden proveir de fusta i d’altres materials la construcció o d’altres sectors).

És extraordinari que la propietat de la major part del nostre territori sigui de la comunitat de veïns i veïnes, ho hauríem d’explicar internacionalment. Els set comuns haurien de recuperar l’esperit comunal i no convertir-se en organitzacions burocràtiques, centralitzades i opaques a l’estil d’un ajuntament i fomentar un millor ús, equilibri i pervivència dels comunals.

No tinc ni idea de com acabarà la transformació que vivim actualment, però sí que puc afirmar que la solidaritat veïnal i el suport de la comunitat són un valor cabdal per sobreviure i fer un model econòmic mes robust, sostenible i equilibrat que l’actual. Els valors polítics dels nostres avantpassats són la millor guia que tenim per innovar l’Andorra del futur. Hem de mantenir, cuidar i defensar sempre els béns comunals i el nostre ric entorn natural.