Europa, Europa

Acabem de commemorar els 75 anys de la capitulació de l’Alemanya nazi davants les forces aliades. Europa estava en ruïnes. Omplien el cruel escenari milions de morts, de ferits, de desapareguts, de refugiats. Generacions senceres havien estat delmades. Era la tercera vegada en poques dècades que els europeus lluitaven ferotgement entre ells: 1870, la guerra francoprussiana; 1914, la I Guerra Mundial; 1939, la II Guerra Mundial. El Vell Continent, bressol de civilitzacions i cultures, era sotraguejat sense descans per les terribles plagues de la fam, la desolació i la guerra.

Quan Robert Schuman, ministre d’Afers Exteriors de França, va pronunciar el seu cèlebre discurs el 9 de maig de 1950, va posar la primera pedra del que amb el temps ha esdevingut la Unió Europea: “El Govern francès proposa que se sotmeti el conjunt de la producció francoalemanya de carbó i d’acer a una alta autoritat comuna, en una organització oberta als altres països d’Europa.” Advertia, però, que “Europa no es farà de cop ni en una obra de conjunt; es farà gràcies a realitzacions concretes, que creïn en primer lloc una solidaritat de fet”. Els discurs de Schuman i el caràcter visionari dels altres pares fundadors –Adenauer, Monnet, Churchill, De Gasperi, Spaak, Hallstein i Spinelli– va significar un històric viratge respecte al turbulent passat: l’eliminació de les guerres fratricides i el projecte del continent com un ampli espai de col·laboració i de solidaritat. Pocs anys després, el 25 de març de 1957, se signava el Tractat de Roma, constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea.

El camí recorregut és curull de realitzacions impensables aleshores i ha convertit la Unió Europea en l’experiment polític més audaç del panorama internacional: un espai d’estreta col·laboració entre 27 països que abraça 450 milions de persones (amb la recent deserció de Regne Unit), i que continua avançant a petits passos cap a l’assoliment de la ciutadania conjunta. La supressió de les fronteres entre els estats de l’espai Schengen i la creació de la moneda única en són les fites més visibles.

En un món poblat ja per 8.000 milions de persones i configurat per la creixent rivalitat geoestratègica entre els EUA i la Xina per la supremacia, la Unió Europea significa poc més del 5% de la població global, encara que continuï sent una potència comercial. Europa es juga ara si vol tenir autonomia estratègica en el món immediat o ser un mer apèndix d’altres. Si els europeus volen preservar el seu ethos, els seus valors i l’Estat del benestar no tenen altre camí que aprofundir en la unió política. Cadascun dels estats en solitari, ni que siguin els més grans i més rics, com Alemanya i França, estarien abocats a ser colonitzats per les superpotències. Cap Estat europeu pot fer front sol als immensos reptes del desenvolupament tecnològic, de la revolució digital i del canvi climàtic. La dispersió d’esforços i la proliferació dels nacionalismes excloents portaria inevitablement a l’accentuació del declivi i a la irrellevància. Per contra, el nosaltres europeu serà fruit de la persistència en la consecució d’una societat més unida, més solidària entre nord i sud, entre est i oest, menys desigual, i de l’enfortiment de les normes democràtiques comunes. En aquesta il·lusionant gran empresa col·lectiva que marcarà el nostre destí en el segle XXI, cadascú de nosaltres hi té un paper a jugar personal i intransferible. Parafrasejant la coneguda sentència del president Kennedy, podríem dir: “No et preguntis què fa Europa per tu; digues millor què pots fer tu per Europa.”