Bones notícies

Com les cireres que maduren així comencem a veure el pas franc després de setmanes d’estancament general: moviment de gent als carrers, comerços i establiments amb les portes obertes, empreses amb ganes de tirar endavant, bones notícies al diari, amb anunciats positius: acord, represa, obren, reobren, aixeca. La derrota del virus sembla certa, malgrat que encara hi hagi casos positius a l’hospital i les seves cases. Cosa que vol dir no abaixar la guàrdia ni un minut, per evitar rebrots i més maldecaps dels que ja s’han viscut. La distància entres persones, fer servir la mascareta i rentar-nos les mans cada vegada abans o després d’agafar coses quan siguem fora de casa és una màxima que s’hauria de complir imperiosament, que hauria de ser tinguda en compte com si es tractés d’una de les màximes del Manual Digest, tantes vegades posades en escena quan es vol donar a entendre una la dimensió social d’un fet o una situació actual. I potser seria bo, ara que ens trobem amb l’obligació de renovar i de repensar i de refer comportaments i maneres d’actuar, derivada de la pandèmia, d’escriure un nou Manual Digest, una proclama col·lectiva consensuada sobre una taula de caps pensants, els quals aportarien visions i línies de futur. Estaria bé i donaria aire nou, que després de gairebé 275 anys d’haver pujat a la trona pública Antoni Fiter i Rossell i ofrenat el manual d’actuació, s’ajuntessin uns quants magins –no confondre amb màgics que fan màgia–, uns quants cervells andorrans, no gaires, i fessin emergir un nou manual per tenir-lo a mà en cas de no saber per quin camí tirar quan s’aplana la broma o queden les traces esborrades i es fan enganyoses. Dir-li al Joan Massa d’operar en aquest sentit, triant ell mateix qui hauria de formar part del sanedrí, de l’equip de redacció, ens plauria molt. Perquè és en moments com aquests, de fortes sacsejades, de trebulosi, de veure com s’ensorren algunes parets mestres i com s’esportellen murades tingudes com a valentes i ben dreçades, quan hi ha d’haver la resposta i el toc d’alerta, tenir els ulls oberts i mirar de veure-les venir de tres hores lluny. Com feia Josep Pla quan notava un ensopiment o un arronsament amb qui parlava i, alçant la mà en senyal d’advertiment, deixava anar aquell: “que dormim?!”, ens hem de dir, per esperonar i per agafar embranzida: que dormim?! Andorra no és un país de gent adormida, ben al contrari, s’ha forjat amb empenta i esperit de treball i de negoci. I no de setanta o seixanta anys cap aquí, quan creix i creix l’economia i es fan diners a cabassos. Fa segles que el tarannà andorrà ha sabut ser emprenedor i ha aplanat l’esquena a l’hora de treballar la terra i de pujar el bestiar, de treure profit dels boscos i dels meners i de l’aigua abundosa, la gran sort de la gran font que és Andorra. I el tarannà, la manera de ser, ara per ara, no pot engegar costa avall tants sacrificis de tantes generacions ni els beneficis de les darreres dècades de tanta abundor com, també, i s’ha de dir, d’alguns tocs de deliris de grandesa. La mesura justa és la que ha de menar les intencions i les accions de qui governa el país, escoltant les veus assenyades i desoint si convé, i sempre convé desoir els cants de sirena, que se senten sovint planejar sobre les testes andorranes, com si tinguessin totes dos dits de llana al clatell. Que n’anirà de bé aquesta aturada motivada pel coronavirus, per tenir en consideració les directrius ben encaminades i deixar de banda les males pràctiques, les maneres de fer fosques i recargolades que sempre, malgrat puguin semblar al començament lluents com si fossin or, acaben rovellades i avorades, havent-hi destinat diners tinguts com malaguanyats. N’és un bon exemple aquella inventiva dels arbres metàl·lics que es van posar a l’avinguda Meritxell, la despesa més pretensiosa i tanoca que s’hagi vist en els carrers andorrans. I sort que es van treure, perquè els veïns i la mateixa gent de fora haurien parat malament del cap; tal era l’angoixa recargolada que provocaven. Parlem de fa quinze anys enrere i quin goig no haver de passar sota aquell garbuix de ferros que tapaven el cel. Per evitar aquestes pretensioses i absurdes pràctiques, haurà anat bé el virus. I també per mirar més cap endins del país i no tant cap enfora. Això és no promoure tants concursos internacionals i donar les oportunitats a la gent que viu aquí, que de talent i de ganes no en falten.