Doncs ara no vull

Demà és el gran dia, el del desconfinament gairebé total i l’obertura del que queda de comerç, fins i tot de la restauració. De l’oxímoron inventat de “nova normalitat”. I tanmateix encara en queden dels i les descrites fa uns dies pel psicòleg Tomàs Navarro en aquest Diari. Navarro es referia a persones que volen sortir, o no ho han volgut fins a l’últim moment. Són les afectades per l’altre virus que, des del bon començament de l’epidèmia, assenyalaven especialistes diversos com no menys o més, devastador: el de la por.

Han passat els testos, els dos consecutius, sense restes de la Covid-19. Però tampoc no tenien anticossos; és a dir, no estan immunitzats. A això afegeixen com a argument que aproximadament el nou per cent dels conciutadans no s’ha fet les proves, la temença és als centenars de persones que, per passiva, serien potencials contaminadors si tinguessin el virus. Deixen de banda, així, les desenes de milers sans, l’altre noranta per cent. Parlem de moltes i molts que, quan els manaven tancar-se a casa, sortien a comprar gairebé cada dia a l’híper i, si no, a llançar les escombraries no necessàriament als contenidors més propers. És una actitud aquesta de desobediència, de rebequeria ben coneguda en nens, o de rebel·lió adolescent.

Com a contrast, hi ha els preparats per envair botigues bars i restaurants des de primera hora. Els qui tant han (hem) trobat a faltar el cafetó o la cerveseta. Alguns, perquè amb la incertesa sobre el transport públic, anaven amb una antelació exagerada al metge i, arribats tan d’hora, calia triar entre seure a la sala d’espera de la consulta –si el límit d’aforament ho permetia– o caminar sense rumb pels carrers del voltant, o seure en un banc, si no eren dels prohibits. Llavors la síndrome d’enyorança de cadira, tauleta, beguda i diari o revista passava de greu a desesperada. Amb solucions alternatives, en tot cas, incòmodes.

Això, per no parlar de les cues, respectant la distància de seguretat, d’algun que altre antre alimentari de distribució amb fama de bons preus, i estanteries amb vocació de buidar-se, successivament, de paper higiènic, farina, llevat... Quines dèries! I ja podien dir que l’abastiment era del tot garantit, com es podia comprovar empíricament cada dia, amb l’arribada dels camions de bon matí.

Demà, tot i la permanència de les mesures de prevenció dictades pel Govern, o potser per això mateix, es podrien produir saturacions en alguns dels comerços que han trigat més a reobrir i, sobretot, en els locals de l’hostaleria, tret dels hotels en sentit estricte. Ja es veurà si predominen els porucs o els imprudents.

La solució definitiva, tots ho sabem, serà la vacuna, quan arribi i amb els milions de dosis necessàries per posar el màxim de persones a recer de l’amenaça. Tot i que més de tres mil milions és una xifra que ultrapassa la capacitat de producció de la indústria a curt, mitjà i fins i tot un termini relativament llarg.

Aquesta vegada els equips d’investigadors es mostren sobtadament optimistes quant al temps que caldrà esperar per immunitzar-nos. A Oxford han arribat a anunciar que serà abans que acabi l’any. A la Xina, que ja han fet les primeres proves amb humans vius i bons resultats. I a Donostia (Sant Sebastià) una companyia assegura que està preparada per a la producció massiva del producte d’uns científics de Harvard amb els quals han arribat a un acord.

Tant de bo arribi ben aviat, tant com diuen els més agosarats, que l’immunitzador sigui segur –sobretot– a més d’eficaç. Una altra cosa és que hi pugui accedir immediatament tothom, per quantitats disponibles i preus raonables. Perquè amb l’argument –real– que s’han de rescabalar de la inversió feta en investigació i proves, la –o les– farmacèutiques que arribin en posició d’avantatge resisteixin la temptació de “folrar-se” en pocs dies.