T'hi dediques, tu?

No sé la raó exacta per la qual sempre he volgut dedicar-me a l’educació. Ja de ben petita arrenglerava les meves nines i feia veure que estava a classe i jo era la mestra. Personalment, no em va ser fàcil econòmicament estudiar a la universitat, vaig haver de treballar per pagar-la i arribar on soc ara mateix. Suposo que la vocació és una part molt important per al bon desenvolupament de qualsevol feina per la qual cobrem cada mes i ens posa un plat a taula cada dia. A tots ens agradaria tenir un salari millor per poder adequar-nos a les exigències capitalistes que ens envolten i, de ben segur, a uns més que a d’altres.

La tasca dels mestres i professors té un horari envejable, a simple vista. Sobre el paper treballem “poques hores” i fora del paper, en la majoria dels casos, treballem el doble. El desgast no és físic, cert, és d’un altre tipus que, a la llarga, pot necessitar un tipus de tractament que no entra per la CASS. Igual que en qualsevol feina, n’hi ha que fan més i n’hi ha que fan menys cobrant exactament el mateix, veritat? D’això ja ens n’adonem dins del mateix gremi, no cal que vinguin d’un altre sector a replicar, de la mateixa manera que no ho fem nosaltres. Desconec les hores i el desgast que tenen als tallers mecànics, a la construcció, als despatxos, als bancs... ja que dono per suposat que el sou equival a la feina que realitzin, deixant de banda molts autònoms, però aquest és un altre tema.

Després de gairebé tres mesos de quarantena per la pandèmia de la Covid-19, no he parat de sentir-me qüestionada en tot moment pel fet de “cobrar a final de mes i estar a casa”. El cas és que amb aquest escrit no penso justificar la meva feina fora dels meus caps, els meus alumnes i les seves famílies. No és l’objectiu, ja que la percepció del nostre sector difícilment canviarà.

Dia rere dia llegeixo els comentaris que s’adjunten als diaris online cada vegada que surt una notícia sobre educació. No sé si es tracta sempre de la mateixa gent o és un sentiment generalitzat dirigit a estigmatitzar la feina dels docents. Independentment de la naturalesa d’aquestes crítiques, burles, comentaris, alguns plens de ràbia, no goso a participar-hi ja que sé molt bé la tasca que realitzo, les vacances que tinc, els ingressos del meu compte corrent, la implicació vers la meva professió i la satisfacció de dedicar-me al que de veritat em fa feliç. Em sento realitzada quan aconsegueixo que un alumne se’n surti; em sento realitzada quan elaboro activitats que agraden i alhora fomenten la feina grupal i l’aprenentatge; em sento bé quan els companys tenen idees que no tinc jo i les comparteixen; em sento bé amb les activitats lúdiques que comparteixo amb els meus alumnes; i sí, em sento bé quan tinc vacances, com tothom. El fet que siguin merescudes, o no, sempre dependrà de la tasca personal de cadascú, no del que “l’empresa” decideixi que ens mereixem, però així està establert. Amb això vull dir que les crítiques no van enfocades cap a la “diana” correcta, penseu-ho.

Deixo enrere les ganes de contestar a tota aquesta gent que alguna vegada a la vida ha passat per l’escola i, no sé si amb mal record, sembla que tingui la pretensió de fer passar els seus fills pel mal tràngol que, sembla, van tenir durant la seva pròpia educació. La base de qualsevol societat roman en el coneixement, i per això és pel que se’ns paga. No penso justificar les hores que hi dedico ni qualificar les vacances que tinc, les gaudeixo com qualsevol persona. El que sí que m’agradaria dir-li a tota aquesta gent que tan malament veu que se’ns pagui per educar cap a una societat més crítica i millor és el següent: si tan ben remunerada està aquesta feina i tan poc treballem, per què no t’hi dediques tu?

Es possible que ho puguin fer millor que nosaltres, segur. El que no tinc tan clar és si “jo podria fer la feina que fan tots ells tan bé com la fan i ser feliç a la vegada, pensant que la tasca educativa és tan fàcil i està tan ben remunerada que no sé per quina raó no m’hi vaig dedicar”. Segur que encara hi esteu a temps!! Penseu que treballar i estudiar ho hem fet gairebé tots, i la recompensa és tenir una feina dins del món de l’educació molt ben pagada, amb moltes vacances, sense gens d’estrès i sempre en el punt de mira de les crítiques. Ànims, si ho he pogut fer jo, ho pot fer tothom! Dedica’t-hi tu també, rebràs de valent, però seguiràs al peu del canó.