Dues cosmovisions europees

S’ha dit moltes vegades que la Unió Europea avança a cop de crisi i que les qüestions importants no es desencallen fins que no se li veuen les orelles al llop. La famosa frase de Jean Monnet que “Europa es forjarà en les crisis i serà la suma de totes les solucions adoptades en aquestes crisis” ha estat avalada pels fets des de la primera ampliació de la CEE del 1973 fins avui.

Segurament és així perquè encara no han sintetitzat les dues grans visions que han anat conformant la UE actual des de la primigènia CECA. Dos dissenys, dues matrius: una liberal/germànica, i l’altra francesa/republicana/mediterrània, de dialèctica complicada perquè les cosmovisions (Weltanschauung) són diferents.

La visió alemanya d’integració a la Unió Europea implica la creació d’un ordre, d’un marc de referència mitjançant l’establiment de regles a seguir. És la transposició de la doctrina ordoliberal alemanya de l’escola de Friburg, que considera que els actors socials estan sotmesos al principi de la responsabilitat: la gent és lliure per triar entre diferents alternatives i n’assumirà el benefici però també les conseqüències negatives. L’ordoliberalisme vol que els mercats actuïn com a contrapès de l’acció dels governs i assenyalin els que actuïn malament, es vol un premi/càstig automàtic per les bones decisions governamentals. Alhora, els governs han de vetllar per les imperfeccions i asimetries del mercat i, de forma molt particular, pel bon funcionament de la competència. Si no s’aprecia la part fonamental d’aquests principis, no s’entén la negativa a determinades demandes entre països de la UE i per què la mutualització del deute dels països europeus és impossible.

La visió francesa/republicana/mediterrània de la integració europea no té una base doctrinal i, per tant, és molt menys homogènia. Es fonamenta en la consideració de l’Estat nacional com a eix vertebrador i pal de paller, és ideològicament més comunitarista, però està lluny de tenir una base acadèmica homogènia i rotunda. La integració europea, segons aquesta visió, consisteix en la cessió de competències nacionals a un nivell supranacional. Per tant, són les institucions europees les que intervenen directament i, cas per cas, governant les polítiques sectorials, és un terreny per als negocis i la negociació. Geopolítica diran uns, mercat de Calaf diran uns altres.

Andorra ha de valorar molt bé aquestes dues cosmovisions europees i actuar en conseqüència en la seva negociació per assolir un acord d’associació. És evident que per viure en les institucions europees (Parlament, Consell, Comissió, Tribunal de Justícia, Banc Central i Tribunal de Comptes), cal ser Estat membre, i també és clar que la UE no vol assumir (i segurament no pot), una integració dels petits estats europeus.

Per tant, Andorra mai formarà part de les institucions europees com a membre de ple dret. Ara bé, en la meva opinió Andorra no es pot quedar només amb el marc de referència normatiu, el label europeu que diuen alguns, ens cal interactuar amb les institucions amb unes regles preestablertes per poder participar en la Weltanschauung mediterrània de la UE.

Ara que la crisi, i en aquest aspecte som radicalment europeus, mostra les debilitats latents que alguns no volen, no saben o no els convé veure, cal articular amb fermesa la negociació del vessant institucional de la Unió Europea. Em refereixo en particular al fet que hem d’incorporar en la negociació amb la UE la nostra relació amb el Banc Central Europeu per elevació prestador en últim terme, garant de la liquiditat i funcionament del sistema monetari i financer europeu.

La crisi Covid-19 ha retorçat el clau de la crisi del 2008 i ha fet encara més palès que cal la potència coordinada de la Fed, del Banc Central Europeu, del Banc Nacional Suís, del Banc d’Anglaterra i del Banc del Japó per abordar polítiques públiques de l’abast de les que s’estan mobilitzant aquests darrers dies. S’han enterrat per sempre els paradigmes de tots els bancs centrals i institucions internacionals pel suport al desenvolupament des de Bretton Woods fins ara. Va fer falta una guerra al Vietnam per acabar amb el patró or i han calgut dues crisis per trencar el paradigma del patró dòlar i les dimensions dels balanços dels bancs centrals. La màquina de fer bitllets està en marxa.

L’imperi romà es va esfondrar inexorablement quan el solido, moneda romana també amb l’efígie de l’emperador i substitutiva de l’aureo, va deixar de servir per comprar olives. Europa ho sap i res serà de franc.

* Jaume Serra, Secretari general de Demòcrates