El dia després

És en el moment d’una crisi apocalíptica quan es verifica la qualitat de les lleis, institucions, administracions, partits polítics, entitats socials, líders, ciutadans i professionals d’un país. Podem dir que davant d’aquesta crisi provocada pel coronavirus, a Andorra, fins ara, ens n’hem sortit força bé, i s’ha de fer una especial menció per a aquells que han escollit servir la sanitat col·lectiva, seguits per les entitats socials. També hem pogut comprovar l’efectivitat de les nostres institucions. Les seves instruccions han estat ràpides i han estat escoltades de manera disciplinada per prop de la totalitat de la societat civil, i això malgrat l’immens cost personal i financer. Perquè hem de ser conscients que les recomanacions del Govern, si s’han complert, han estat pel sentit de responsabilitat de tots i cadascun dels ciutadans, i no per la força, ja que sabem que no hi ha ni batllies ni policia que puguin obligar a un confinament massiu. Podem afirmar que la crisi ha elevat la consciència col·lectiva i l’autoestima i ha dimensionat la solidaritat, un dels signes d’identitat de la nostra societat.

No puc avançar aquest escrit sense tenir un especial record per aquelles persones que ens han deixat definitivament víctimes de la pandèmia i amb condol per als seus familiars. Des de dilluns passat, hem de donar per acabada (tret de possibles rebrots) la primera embranzida de la crisi sanitària i ara cal encetar el camí de la recuperació. Però entretant les implicacions negatives de la Covid-19 continuaran. Si fem cas a la declaració de la cancellera Angela Merkel davant del Bundestang quan va dir que “no ho vol sentir ningú, però és la veritat, no som al final d’aquesta crisi, sinó al principi”. Passat el primer cop, s’imposa pal·liar-ne tant com es pugui les conseqüències nefastes que no seran únicament econòmiques, sinó que essencialment seran socials i polítiques. Es podria escriure llargament sobre els canvis que s’albiren en aquests dos aspectes, però l’objectiu d’aquest article d’opinió és concretar, pel que fa a l’economia, les possibilitats de recuperació del desastre a curt i a mitjà termini. La normalització definitiva no s’assolirà fins a la consolidació d’un canvi de model econòmic, per un de més robust i més sostenible que el present, ja esgotat.

Si és que hem après alguna lliçó d’aquests darrers tres mesos és que hauríem de començar per revertir el procés d’infantilització política que s’ha estat practicant els darrers anys. Deixar d’extasiar-nos davant actituds populistes i teatrocràtiques que darrerament es practiquen en algun dels estats de la UE i apropar-nos a polítiques més serioses i pròximes a la nostra realitat i idiosincràsia. Recolzem aquells que sigui quin sigui el seu color polític actuen amb responsabilitat, assumeixen riscos, prenen les decisions calculades sobre la base de la informació existent, a l’ensems que hem d’infravalorar aquells que practiquen el sectarisme ideològic, la supersimplificació del populisme tant de dretes com d’esquerres, la mandra intel·lectual i la irresponsabilitat. Ara, tenim com no hem tingut mai la possibilitat de saber qui és qui i qui fa què en la nostra societat. Hem d’aprofitar el que hem après d’aquesta crisi. El que hem viscut aquests tres darrers mesos serà la tercera oportunitat que se’ns presenta i que hem d’aprofitar. Les dues anteriors van ser la crisi econòmica del 2008 i la financera del 2015. Les tres han posat en evidència les nostres particular febleses que són, amb tota evidència, diferents a la dels altres grans estats europeus.

Si hem d’aspirar a retornar al business as usual crec que ens equivocarem. Aquesta pandèmia ha de portar la imposició de canvis en la manera de pensar i sobretot en la modificació dels hàbits dels nostres hipotètics clients que de ben segur afectarà els nostres negocis tradicionals, sobretot el comerç. El món no serà el mateix, les prioritats canviaran, el nou paradigma que suposadament ens aportarà les noves tecnologies s’accelerarà. El camí cap al redreçament que hauria d’acabar satisfactòriament en un dissenys d’un pla estratègic per un model nou no serà gens fàcil. No pot ser un camí de roses. Serà un camí que, si aspirem a la sostenibilitat de l’Estat, ens obligarà en certa manera a reinventar-nos. I en aquest context que estem vivint no seria prudent deixar les decisions únicament en mans dels polítics, exageradament condicionats pels processos electorals. Els problemes que seguiran a la nostra economia no seran majoritàriament polítics, sinó més aviat tècnics.

El 29 de maig, el nostre Copríncep Macron va anunciar per a França el nomenament d’una comissió d’experts sobre els grans desafiaments econòmics. Va nomenar 26 economistes reconeguts internacionalment. Les conclusions a què arribin, sense cap condicionament polític, hauria de ser una font de reflexió per a les institucions que han de prendre decisions amb responsabilitat. En la meva opinió, aquest es el format on Andorra hauria d’inspirar-se d’ara endavant.