Aeroport tancat

Agafem-ho com si ja estigués fet. Entrem-li per darrere perquè de cara no sabem per on ho hem d’agafar. Suposem aplanat el terreny i construït l’aeroport a Envalira. Suposem també l’edifici de la duana, la torre de control, el parc de bombers, l’estació d’autobusos i el restaurant i el quiosc de la premsa. Ja hi és tot..., i quin silenci se sent. Un silenci estrany, un silenci buit, una mena d’espai amb el temps aturat. Un silenci llarg i ample, com la pista de l’aeroport, de l’aeroport tancat. Un silenci que fa por. Arriben una colla d’excursionistes que volen fer la travessa des de Grau Roig fins a les Escaldes, anant a dormir al Refugi de l’Illa i l’endemà baixant tota la vall del Madriu. Es pregunten què hi fa un aeroport a Envalira i es tornen a preguntar, com li han preguntat al xofer del clípol que els ha pujat des de les Escaldes, de qui va ser la idea de fer-lo i encara més, qui va donar el permís i va desembutxacar els diners per construir-lo. Les preguntes se les fan ells mateixos però en realitat les fan a tot Andorra, al país en conjunt. I algú les hauria de saber respondre, ni que només fos per cortesia amb uns turistes que han vingut a Andorra a fer unes quantes travesses de muntanya i s’hi estaran 10 dies. L’endemà, quan es lleven a l’Illa, deixen constància al llibre de visites del refugi de com els ha agradat el cercle de Pessons i de la bona i confortable estada al refugi, però també hi apunten un altre cop la pregunta: què hi fa un aeroport a les alçades d’Envalira?!

Tornem a l’ara i aquí i ens preguntem també, davant les darreres notícies sobre el projecte d’aeroport, què hi ha de fer, què hi hauria de fer un aeroport a Envalira? Per dir-ho més senzill i directe: què hi ha de fer, què hi hauria de fer un aeroport a Andorra? Portar gent dels confins d’Europa o dels països àrabs a esquiar? Portar a esquiar els grups inversors àrabs que haurien costejat la seva construcció? Sabent segur que els 6.000 quilòmetres d’autonomia de vol dels avions que hi podrien aterrar depassen molt els límits polítics i administratius del conjunt d’Europa, ningú s’ha parat a pensar en el problema que tindria el Principat d’Andorra si França i Espanya veten el seu espai aeri a vols de fora de l’àmbit comunitari europeu que no aterrin als seus aeroports? O algú pot pensar que els avions es podrien esconillar així com així i aterrar en terra andorrana sense cap mena de litigi internacional? Què hi diu França i Espanya? Algú els ho ha preguntat? És ben probable que França contestés amb la seva manera pragmàtica i polida de fer les coses: “Voleu i ens demaneu una bona carretera cap a Foix i ara ens sortiu amb un aeroport? És inaudit això!” I és ben probable que Espanya contestés amb la seva manera reservada però finalment efectiva de fer les coses: “Ja hem tingut prou estira-i-arronses per poder mig activar amb calçador l’aeroport de la Seu d’Urgell, per deixar-lo ara morir de fàstic.”

La setmana passada en aquesta tribuna proposava una mena de sanedrí d’entesos del país per –amb pensament, agudesa i visió clara– redactar un nou Manual Digest, el manual d’instruccions per encarar no només la manera de fer les coses lligades a l’administració pública amb sentit i raonament, sinó per propiciar un ambient de corresponsabilitat entre tota la població andorrana. Un manual segellat amb la bandera d’Europa, ara per ara l’objectiu principal i indefugible de l’Andorra encarrilada en les negociacions amb la Unió Europea. Amb l’advertiment que els estats que la conformen, a partir d’ara, deixaran els somiatruites asseguts al seu castell de núvols particular i faran taula rasa d’allò que és superflu, forassenyat econòmicament o mediambientalment (que ben aviat serà el mateix) o innecessari.

En el seu article El dia després, publicat ahir, divendres, aquí, al Diari d’Andorra, l’Òscar Ribas, referint-se al corpus polític, proposava: “Recolzem aquells que sigui quin sigui el seu color polític actuen amb responsabilitat, assumeixen riscos, prenen les decisions calculades sobre la base de la informació existent, a l’ensems que hem d’infravalorar aquells que practiquen el sectarisme ideològic, la supersimplificació del populisme tant de dretes com d’esquerres, la mandra intel·lectual i la irresponsabilitat.” Ben dit: recolzar per una banda els bons propòsits i infravalorar “la mandra intel·lectual i la irresponsabilitat”. Afegia l’excap de Govern, l’anunci de Macron de crear una comissió tècnica d’experts a França per veure-les venir en matèria econòmica, tal volta, al bon albir d’Òscar Ribas, inspiradora del que Andorra també hauria de fer.