Professió? Professor

I si traguéssim profit d’aquest temps d’aïllament per a reflexionar un pèl sobre què constitueix els fonaments de l’ensenyança?

A primera vista, es tracta d’una transmissió de coneixements. En tal cas, allò que els governs anomenen, avui en dia, la “continuïtat pedagògica”, pot exercitar-se; el llibre, una pàgina d’internet i un contacte virtual són suficients. I el professor esdevé inútil.

La realitat és força més complexa.

Al llarg d’una hora de classe l’ensenyant explica tal o tal qüestió particular, clarifica tal formula utilitzant un llenguatge adaptat per a cada nivell, però també per a cada alumne. Crea una interacció amb els alumnes, els fa actuar i els guia en temps real, en llur treball, un treball de qüestionament, de contradicció, de guia, de posada en dificultat, de sortida de la zona de confort de l’alumne; d’explicació dels errors en directe. Només el professor pot fer-ho, encara no hi ha cap màquina que en sigui capaç.

És la paraula del professor que aporta el coneixement. No es tracta només d’un discurs fred, de lletres mortes. De ser el cas, amb un enregistrament n’hi hauria prou. No. Es tracta d’una paraula viva, de mots que venen d’un home o d’una dona adreçant-se a un(a) altre. El discurs ve d’un determinat professor, ben diferent del que ensenya en l’espai del costat, i adquireix un significat particular. Efectivament, els mateixos mots formulats per professors diferents no tindran el mateix valor ni les mateixes incidències.

Per exemple, un sermó sobre el sentit de l’esforç arriba al seu objectiu si surt de la boca d’un ensenyant que treballa a consciència. De ser al revés, l’alumne també pot aprendre. Apostem que no es deixa enganyar i que comprèn, encara que només sigui de manera intuïtiva, la superxeria d’un discurs; amplia la seva visió crítica a costa de l’enganyador.

La paraula del professor és rica del que ell és.

Aquesta veu va dirigida a un públic.

Fins al nivell de batxillerat, el bon professor ha d’aprendre a conèixer la seva classe, però també tots els individus que la conformen. Fa per manera de sentir i captar el caràcter propi i l’humor del moment de tot el grup, però també dels de cada infant o adolescent. D’aquesta percepció, en resulten sentiments ben diferents: l’admiració, la tendresa, l’exasperació, la ira, la incomprensió i, fins i tot, la indiferència.

I, a partir d’això, parla verdaderament a qui té davant d’ell. Operant-se un vaivé permanent entre interlocutors, el professor es dirigeix alternativament a la classe i a tal o tal alumne en particular, adaptant permanentment la seva paraula, la seva actitud.

En això, l’infant, l’adolescent se sent vist i confirmat en la seva existència. Comprèn que el professor li parla, a ell. A partir d’aquí, pot començar a sentir-se concernit pel que s’ensenya. Heus aquí perquè el ritual que precedeix una hora de classe consisteix en una mirada, un somriure i una paraula.

Si el professor arriba després a relligar el que transmet a la vida real del seu alumne, dona un real interès al curs. És d’on neix la motivació i el desig d’aprendre. És on habita la riquesa d’aquest ofici. En aquest sentit, no és mai repetitiu, mai avorrit, sempre renovat per la mateixa vida de la relació.

En aquests temps convulsos, és fonamental prendre consciència de l’originalitat del que ha pogut ser qualificat “d’ofici més bell del món”.

De ben segur, tothom intenta compensar l’absència, tothom fa esforços, però els pares, els infants i els professors ho senten abastament, malgrat internet i les seves fabuloses possibilitats, manca el fonamental del que constitueix la relació de transmissió: una paraula viva venint d’éssers de carn i ossos adreçant-se a altres éssers d’ossos i carn. Aneu, doncs, amb compte amb aquells que podrien aprofitar aquest moment per deixar-ho de banda i, al·legant pretextos econòmics, cedir a la temptació d’empobrir la funció d’ensenyant.

Pel contrari, alegrem-nos d’aquesta mancança perquè ens dona l’ocasió de no perdre de vista el que fa l’essència d’aquest ofici, del que fa l’essència d’un ésser humà.

* Bruno Baillat, Professor d’historia (trad J. Dalleres)