Pescar un bon llibre

Altres vegades he parlat de Henning Mankell, l’escriptor suec que és sobretot conegut per les novel·les policíaques que tenen com a protagonista l’inspector Kurt Wallander. Però Mankell també va escriure novel·les que parlen de la vida quotidiana a Suècia, de les quals durant els mesos de confinament he tingut l’oportunitat de llegir-ne un parell. Bé, de fet, una l’he llegida, Profunditats, mentre que l’altra, Botes de pescar sueques, la tinc aquí al costat de l’ordinador i la llegeixo, com sempre que m’agrada un llibre, de manera pausada, amb la intenció de que m’acompanyi bastants dies. Les dues novel·les tenen com a fons del quadre illes de Suècia, el seu aïllament i la seva soledat. I t’endinsen en un món de vegades obscur, d’altres intimista, de somnis i dubtes, i d’extensos paisatges on perceps un reflex de la pròpia vida. Sempre he pensat que aquesta és l’ànima de les històries que t’atrapen, el fet de que d’alguna manera fas teus els pensaments i sentiments dels personatges de la trama i per extensió de l’escriptor, per molt que recreï una història de ficció que no té res a veure amb ell. Botes de pescar sueques (crec que no està traduïda al català, però està publicada per l’editorial a Tusquets en castellà) ve a ser la continuació d’una altra novel·la de Mankell, Sabates italianes, que tampoc he llegit. En qualsevol cas, Mankell ja ens diu en el pròleg que les dues novel·les es poden llegir independentment, així que he començat per les botes de pescar. Una novel·la que parla de la vida d’un metge retirat en una petita illa sueca. Si es coneixen una mica les moltes illes disperses per la mar Bàltica de seguida et sents transportat a la seva solitud, al paisatges sense ningú o al soroll d’un motoret travessant una badia, o a una petita casa de fusta al final del món. I, d’alguna manera, aquesta, penso, és la grandesa de Mankell, saps reconèixer-te en Fredrik Wellin, el metge protagonista de la història que en la primera frase explica com una nit de tardor se li va cremar la casa. L’home sol, enfront de l’adversitat, enmig de la naturalesa, per començar un bon llibre. Haver descobert l’obra de Mankell tard té els seus avantatges; encara em queden un bon grapat de llibres per llegir: tota la sèrie negra i també algunes novel·les soltes. Mai em cansaré de recomanar Arenes movedisses, la seva biografia i lluita contra el càncer. Un llibre ple de reflexions que et fa veure la bellesa de la vida. També són imprescindible al meu entendre les novel·les juvenils, que tenen com a protagonista en Joel Gustafsson. El gos que corria cap a un estel, Les ombres creixen al capvespre, El noi que dormia a la neu i Viatge a la fi del món, per mi una obra mestra de la la literatura contemporània.